Feliu i Jaumet
És força probable que fa dos segles, el 1822, el llibreter Joseph Lluch, establert, com no podia ser d'una altra manera, al carrer de la Llibreteria de Barcelona, es fes un tip de vendre el romanç Dialogo entre Feliu y Jaumet abitants en Barcelona: refereix cada qual com que li succehí durant la epidemia en la ciutat lo any 1821. El total de morts passan de 9500 [sic], la il·lustració del qual acompanya aquest article. Feliu i Jaumet són dos joves que comenten el gran desastre de l'epidèmia de febre groga que va patir la fètida i insalubre ciutat, encara emmurallada. Es tracta d'un full a quatre columnes escrit en un català estrambòtic, que reflecteix la putrefacció de la llengua a la Barcelona de començaments del segle XIX. Té un gravat a la part superior, d'un realisme ingenu però alhora impactant. El paper va sorgir de la impremta de Joseph Torner. L'exemplar, que el lector pot consultar aquí, es troba en un estat de conservació força precari i –aviso– costa de llegir. Paga la pena, però, i ara veuran per què.
Observin, per exemple, el següent fragment: "Totas las portas tancadas, / ningú, ningú treballant, ressonant de tant en quant / las fúnebres martelladas..." [sic] Es tracta d'una ciutat confinada, amb greus problemes d'abastiment. La descripció de la situació impressiona: "...dos suats enterradors / ab la caixa, y llit de morts, / fugian, que se ha rebentát / y ha tot lo carrer ha dat / uns pestiferos fetors..." [sic] El problema havia començat amb un mes d'agost que, segons les cròniques, fou anormalment, insòlitament, calorós. Això havia passat, per cert, molt poc després del que es va anomenar l'Any sense Estiu o Any de la Fam, el 1816, quan tot l'hemisferi nord va patir temperatures tan anormals com les del 1821, però en aquest cas per culpa del fred intens que va fer al llarg de tot l'estiu. Bé, deixo aquest tema, avui tabú, perquè encara em diran negacionista o coses pitjors...
En la seva depriment conversa, Feliu i Jaumet critiquen com s'han comportat les autoritats civils i religioses, això sí, amb una gran prudència. Un diu que el clergat no ha actuat quan era més necessari, i l'altre ho nega. "Y las milicias que n'dius? / Jo crech que se han apartat..." [sic] –es pregunta i es respon Jaumet–. Feliu, en canvi, replica que han fet el que han pogut, etc. Es fan ressò, igualment, de les conseqüències econòmiques del llarg confinament: "Y per ultim ne surtit / de butxaca escorregut" [sic]. En tot cas, el que potser caldria subratllar amb més rotunditat és el paral·lelisme polític entre les propostes de la societat catalana d'aquell moment per combatre l'epidèmia i la taxativa resposta contrària, per sistema, del govern de Madrid. Amb l'excepció del desenllaç –dos bombardeigs contra la ciutat–, la resta d'elements tenen moltes coses en comú.
Immediatament després de l'epidèmia, les autoritats de Barcelona informen el govern espanyol de la conveniència d'higienitzar la ciutat tot enderrocant les muralles que la constrenyien angoixantment. La resposta és que no. L'hivern del 1840, l'Ajuntament de Barcelona convoca una mena de premi d'assaig en què els ciutadans havien de presentar un text argumentatiu sobre la necessitat urgent d'un enderroc. L'11 de setembre del 1841 obté el guardó Pere Felip Monlau, amb el text breu Abajo las murallas!!! Mentrestant, els ànims es van escalfant: la situació ja és insostenible. L'octubre del 1841 i el juny del 1843 esclaten revoltes populars importants, que destrueixen pel seu compte determinats trams del mur. Resposta de l'Estat: dos bombardeigs importants, multes desmesurades i l'obligació de refer les parts afectades per les revoltes.
La Catalunya de Feliu i Jaumet i la nostra són, sens dubte, molt diferents. Moltíssim. Tanmateix, hi ha coses que continuen igual. A Felip i Jaumet els van explicar, probablement, que la muralla de Barcelona no s'havia d'enderrocar en nom de la unitat d'acció, per descomptat centralitzada (qüestions relacionades amb la defensa, el control de les mercaderies, etc.) Ara s'explica el mateix i, cosa sorprenent, es fa amb una terminologia també marcial, com ara "la autoridad competente" o altres expressions sinistrament connotades. Res de tot això ha canviat: l'Espanya radial constitueix un greu problema estructural per a Catalunya, però també per a Espanya. La despoblació de províncies com Sòria o Terol deriva fatalment de la no-lògica de la radialitat.
El confinament de Feliu i Jaumet i el nostre: mirall grotesc d'un problema que no s'ha resolt. Abajo las murallas!!!, doncs, protegits, i justificats, per 1.714.000 mascaretes.