Falsos culpables, falsos innocents

Després d’haver llegit la setmana passada a l’ARA l’article de la periodista Mónica G. Prieto sobre l’atemptat de Manchester, vaig dubtar si la Guerra de l’Iraq havia estat anterior o posterior als fets de l’11-S del 2001, perquè semblava interpretar-se com una impossible resposta a la invasió aliada del 2003. Tampoc s’hi esmentava que el món islàmic viu una cruenta guerra civil entre xiïtes i sunnites des de fa dècades i dècades, molt abans, moltíssim, que Paul Bremer arribés a l’Iraq ocupat. S’obviava igualment un petit detall: els recents atemptats de Manchester o Londres -i els de París, i els de Madrid, i la pràctica totalitat dels que es cometen a Europa- no són obra de ciutadans sirians o iraquians, sinó de desarrelats que van descobrir l’islam fa una setmana i mitja. En el cas de França, si més no, la pràctica totalitat van abraçar aquesta fe a la presó, mentre purgaven delictes relacionats amb la delinqüència comuna. Escamotejar totes aquestes coses serveix per refermar una determinada ideologia, sens dubte, però porta a una visió contradictòria dels fets. Provem d’entendre -sense arribar-la a justificar de manera explícita, esclar- l’actitud dels qui posen bombes en un concert per a adolescents o en una cursa esportiva, com la de Boston l’any 2013. La culpa sempre és d’Occident. Nostra. És el mateix que, des d’una molt determinada ideologia, es deia després de l'11-S, o fins i tot després de la invasió de Kuwait, l’agost del 1990.

Sempre he pensat que és bo posar-se en el lloc de l’altre, per complicat que pugui resultar. No em costa gaire, per no dir gens, entendre la catàstrofe vital d’una família siriana que s’ha quedat sense res i vaga per Europa; ni la d’un palestí a qui han encerclat en murs; ni la d’un egipci o un tunisià que han vist frustrats els seus projectes de modernització nacional. Entenc perfectament la seva situació. Però resulta -i aquesta és la clau que invalida de cap a peus l’argumentari de l’esmentat article- que els qui a Europa posen bombes en llocs on només hi ha civils desarmats, o els atropellen amb un camió, no formen part de cap de les situacions que acabem d’esmentar. La majoria responen a un patró caricaturescament semblant: un inadaptat social, un marginal, gairebé sempre un delinqüent comú amb antecedents penals. Un producte derivat dels suburbis d’Europa, no dels pobles i ciutats dels països arabomusulmans. També puc entendre, per descomptat, que aquesta gent provi de construir-se una identitat fictícia apel·lant a una religió que ni tan sols coneix. Puc entendre, fins i tot, que atribueixin les seves tribulacions a la societat que els ha acollit. La resta, tanmateix, ja no forma part d’això: és pura violència inoculada a còpia de rateres virtuals on els falsos màrtirs de l’Estat Islàmic semblen herois de videojoc. Tot això no té res a veure amb el partit Baas, ni amb l’Alcorà, ni amb res per l’estil. Es tracta d’una cosa molt vulgar i extraordinàriament depriment, que no té èpica, ni lírica, ni res: la tristor dels 60 metres quadrats d’un piset de l’extraradi profund, l’atur crònic, l’atonia vital, la desorientació, les hores mortes pagades amb subsidis públics. Quan es van produir els greus aldarulls a la banlieue el 2005, es va posar en evidència l’existència de milers de famílies que vivien dels subsidis socials des de feia tres generacions, tres! (recordo una entrevista a una d’elles, crec que a Rosny-sous-Bois, prop de París). Aquesta gent no té cap mena de vincle familiar, històric, lingüístic o cultural amb una família de Homs o de Bagdad. La immensa majoria eren francòfons laics que no havien trepitjat una mesquita, i que s’aferren a l’islam com podrien aferrar-se a qualsevol altra cosa: per pura desesperació vital i identitària. Apel·len a la situació de Síria com podrien fer-ho en relació a l’illa de Tasmània.

Ens agrada localitzar falsos culpables que encaixin amb els nostres prejudicis ideològics, però això té una contrapartida: llavors generem falsos innocents als quals no tenim en compte. Aquesta tergiversació massiva condueix a veure coses que no hi són i, alhora, a tapar-nos els ulls davant de certes evidències que no ens agraden. A Síria o a l’Iraq passen unes coses, perfectament descrites en l’article de Mónica G. Prieto; i a París, o a Manchester, o al mateix Raval de Barcelona en passen unes altres. No les confonguem, sisplau, perquè llavors tot esdevé un poti-poti que no permet entendre res coherentment. Els atacs a les Torres Bessones es van produir l’11 de setembre del 2001, i la invasió de l’Iraq va ser l’any 2003. Bé, ara ja no n’estic segur...