Europa: la retòrica i els arguments

Confesso que en tornar a sentir l’expressió rutinària i buida de contingut “Europa a dues velocitats” vaig experimentar alguna cosa més que un déjà-vu: em vaig sentir profundament decebut. Si el futur de la Unió Europea (UE) passa per tornar a esgrimir aquesta fraseologia de buròcrata endormiscat en un despatx de Brussel·les, malament rai. La desafecció cap a aquest conjunt inconnex de tractats -de moment, la UE no és res més que això- creix a tot arreu. La resposta oficial, però, consisteix a repetir la cançoneta d’“Europa a dues velocitats”. Per a la majoria, la UE comença a ser una entelèquia difusa i desvinculada dels propis interessos i expectatives. Si se celebrés un referèndum com el del Brexit en certs països, el resultat fora ben previsible.

Per entendre la situació actual cal prendre’s la molèstia de mirar enrere. L’origen de l’actual Unió Europea no fou altre que l’intent de neutralitzar, després de la Segona Guerra Mundial, una nova confrontació entre França i Alemanya. Es tractava de reforçar fins al límit les relacions econòmiques entre els dos països i les seves àrees d’influència. L’objectiu prioritari era que els interessos d’aquestes dues potències arribessin a ser comuns; això allunyava la possibilitat d’un nou conflicte. Aquest era el truc, i es va transformar en un gran èxit. La segona part consistia a integrar-hi la resta de països de l’Europa Occidental per crear un espai diferenciat en el món polaritzat de la Guerra Freda. També va funcionar. L’any 2002 la tercera part consolidava la situació: era l’Europa de l’euro. La Guerra Freda va acabar fa temps, un conflicte bèl·lic entre França i Alemanya no té ara gaire sentit, i sembla que l’euro ha creat un nou àmbit econòmic important.

Però va arribar -ai- una quarta part. Els seus objectius (l’ampliació cap a l’Est, especialment) no estaven previstos i, a més, per raons òbvies, constituïen un risc. És aquí on va entrar en joc la teoria de la bicicleta: si no pedalem, caurem. El problema rau en el fet de pedalar per pedalar, sense tenir gaire clar on anem i per què hi anem. Es tracta de pedalar i prou? Aquesta inèrcia ha acabat portant al gran col·lapse posterior al Brexit. Comparada amb altres documents de la mateixa índole, la insòlita extensió del projecte de Constitució europea semblava un avís de com podien anar les coses. Ara mateix, amb el Regne Unit o sense, la Unió és una mena de monstre burocràtic que basa tot el seu poder en el fet de ser, precisament, un gran monstre burocràtic. En aquest sentit, és difícil imaginar que una estructura d’aquestes característiques tingui ganes d’assumir més dosis de complexitat que les actuals, és a dir, les que provenen directament dels interessos dels estats membres. Més llengües?, ¿més estructures administratives? Ni parlar-ne! Val a dir, però, que no hi ha cap dificultat insalvable per tenir-les presents en el si de la Unió, tal com passa en el cas de Bèlgica. Aquesta cançoneta de la “complexitat inassumible” els catalans la coneixem prou bé.

Així doncs, un cop repetit això de “l’Europa a dues velocitats”, què fem? ¿Tornar-ho a repetir un cop més? ¿Inventar una nova frase feta del mateix tipus? ¿Algú creu de debò que això servirà per neutralitzar la decadència d’aquesta estructura, o fins i tot la seva dissolució? Arribats a aquest punt, i tenint en compte que no és en absolut improbable que França i Holanda acabin celebrant un referèndum com el del Regne Unit, convindria prendre una decisió més enllà de la retòrica barateta de les “velocitats” i coses per l’estil. Es pot apostar fermament per mantenir l’estructura de la Unió o bé per desmuntar-la d’una manera controlada i segura. Ambdues coses són possibles, però impliquen decisions difícils. En el primer cas, es tractaria de cedir una part substancial de la sobirania dels actuals estats a la Unió. Poden estar ben segurs que ningú no farà la primera passa. En el segon, d’anar suprimint gradualment els tractats que configuren la UE en un termini raonable (posem per cas, una dècada). Poden estar igualment ben tranquils: tampoc no ho proposarà ningú, això.

Mentrestant, doncs, estarem entretinguts amb això de “l’Europa a dues velocitats”. El programa Horizon 2020, amb un pressupost de 76.880 milions d’euros (sí, ho han llegit bé), permet crear una fraseologia ben florida sobre la qüestió. Potser l’any 2020, amb aquests 76.880 milions d’euros (de veritat que ho han llegit bé) s’arribarà a la conclusió que el que calia era una Europa a tres velocitats i mitja. Haurà estat la conclusió més cara de la història.