Els Jocs de Tabàrnia

FilòsofVolien donar una imatge d'allò que consideren que ha de ser "la normalitat". El problema d'imposar "la normalitat", però, és que, en el millor dels casos, s'ofereix un retrat il·lusori de la realitat, i en el pitjor es fa el ridícul. Els Jocs Mediterranis han constituït el fracàs organitzatiu més bèstia viscut a Catalunya des de la 'performance' sense cap ni peus del Fòrum de les Cultures, a la Barcelona de la bombolla immobiliària. Especialment en la cerimònia d'inauguració, a Tarragona es pretenia mostrar "catalanes buenos", és a dir, gent amb banderes espanyoles, extasiada amb la presència de Felip VI, que no cometia la vulgaritat de proferir cap consigna en català i taral·lejava amb els ulls plorosos la lletra imaginària de l'himne d'Espanya. Això és la Catalunya real, no aquests muntatges manipulats de TV3 on es veuen milions de persones manifestant-se per un projecte polític que va en sentit contrari del de "la normalitat". Tot mentida! Ho fan amb un ordinador i uns programes secrets que els proporcionen els 'hackers' russos, com explicaven des del govern espanyol els últims dinosaures del partit més corrupte d'Europa abans que els fessin fora fa només uns dies.

L'esperpèntica inauguració dels Jocs, amb l'estadi quasi buit perquè només s'havien regalat entrades a "catalanes buenos", mostra la realitat de Tabàrnia, la nostra República de Pale. La resta de Catalunya volen que sigui un pintoresc 'bantustan'. Però com que qualsevol cosa que toqui o miri Albert Boadella és perdedora, aquesta no podia ser pas l'excepció. Abans de demanar disculpes als seus conciutadans, dimitir i finalment sortir per alguna porta lateral de l'Ajuntament, l'alcalde Ballesteros hauria de donar certes explicacions sobre la manera com es van distribuir les entrades aquell dia fatídic. Sí, ja sé que ho va fer, però el que va dir no convenç ningú. No és creïble. La realitat és que el món va veure un estadi patèticament buit –amb l'excepció dels esmentats "catalanes buenos"– i una desorganització posterior present al llarg de totes i cadascuna de les jornades (la imatge de la pobra Mireia Belmonte esperant que vinguessin a posar-li la medalla és purament al·lucinant). Ocultar la Catalunya que representa la majoria actual del Parlament, ja ho veuen, té un preu. Un preu molt alt. I la cosa no acaba pas aquí: qui té tractes amb l'extrema dreta ha de ser conscient de qui són els seus companys de viatge –conjunturals, sí, però companys de viatge al cap i a la fi.

Ja vaig provar d'argumentar en un altre article que Tabàrnia no és cap brometa innocent, sinó una amenaça emparada en un món anònim i borrós, un món que hi és i que no hi és, acomodatíciament. Fa poc van enxampar un policia nacional incapacitat guixant les parets d'una escola de Barcelona amb tota aquesta martingala, que no és ben bé real ni irreal. Certament, Tabàrnia no existeix... com no existia tampoc la República de Pale minuts abans que es creés. Les identitats reactives sempre són perilloses. Jo respecto la identitat espanyola assertiva, la que se sent desacomplexadament orgullosa de Cervantes, de les muralles d'Àvila o del que sigui. Les identitats reactives, en canvi, em fan més por que una pedregada, incloent-hi la d'un cert tipus d'independentisme basat a proferir estirabots contra el Reial Madrid i altres collonades per l'estil. Tabàrnia és un exemple de llibre de pseudoidentitat reactiva. No tenint res a proposar, es defineixen pel que no volen ser, i dibuixen 'bantustans' per als altres.

A curt termini, guanya inexorablement qui té la porra i la toga pel mànec. A llarg termini, guanya qui té un projecte que s'adequa a les expectatives raonables d'una determinada societat. En aquest cas, però, les coses s'han accelerat, i aquesta manca de projecte i l'absència d'un teixit social estructurat s'han vist reflectides d'una manera ruboritzadora en la cerimònia inaugural dels Jocs Mediterranis. La distorsió de la realitat sempre té un efecte social, sens dubte, però al final, sigui tard o sigui d'hora, s'acaba desmanegant sense remei. Sense anar gaire lluny, l'Ajuntament de Lleida, on Ciutadans dona suport a l'alcalde Ros, va instal·lar diumenge una enorme pantalla per veure un partit de 'la roja'. Es tractava d'un clam social, segons deien. La foto resultant, però, és grotesca: cinc persones, cinc, mirant el partit en què Espanya va quedar eliminada. La resta de la sala estava buida, o amb fotògrafs que es feien un tip de riure. Benvinguts a Tabàrnia, benvinguts a Matrix. I no provin d'impugnar aquest món irreal perquè si no trucarem a Llarena i els caurà un paquet.