El que pot canviar (i el que no)

i Ferran Sáez Mateu
05/06/2018
3 min

FilòsofNo, no es facin gaires il·lusions: ni el problema estructural de l'Espanya radial ni el monstruós llast polític derivat dels deutes històrics de la Transició desapareixeran amb Pedro Sánchez ni amb ningú altre, sigui del partit que sigui. La radialitat va molt més enllà del lloc per on passen les vies del tren. Per definició, aquesta manera d'entendre el territori implica una Espanya homogènia en tots els sentits (econòmic, democràtic, cultural, etc.) que, des del seu centre geogràfic, Madrid, s'articula entorn d'uns radis, com si una zona quasi despoblada i sense activitat econòmica fos el mateix que una altra de superpoblada i amb una altíssima producció. Aquest país imaginari no ha funcionat mai, ni ho farà. És impossible. A tot estirar, i gràcies al volum del dèficit fiscal i a la distribució irracional de les infraestructures, pot arribar a generar la il·lusió d'un reequilibri territorial que no s'ha produït ni s'arribarà a produir. Tampoc no variarà res d'allò que el règim del 78 va assumir, en termes desacomplexadament continuistes, del règim del 39: ni l'anomalia jurídica –i contrària a l'article 24 de la Constitució espanyola– de l'Audiència Nacional ni cap altra cosa per l'estil.

Tot això ho sap Pedro Sánchez, ho sap el PSOE, i, per descomptat, ho saben també tots i cadascun dels partits que van encimbellar-lo fa uns dies a la presidència del govern espanyol. I així, doncs, per què ho van fer? Expulsar un partit com el PP del poder i, de passada, fer que Cs passés a ser una formació sense cap mena d'influència real sembla que els va semblar una raó de pes. Pagava la pena, però? En clau catalana jo penso que sí, sempre que d'aquest moviment no se'n derivessin expectatives absurdes de transformacions impossibles com les que acabem de detallar més amunt. Si algú esperava això, crec que s'ha equivocat moltíssim. Si el que es buscava era, tanmateix, un canvi de to, d'equilibris i de remodelació de determinats contenciosos –no només els territorials–, l'aposta no és de cap manera absurda. El govern de Pedro Sánchez, per força, es veurà obligat a prendre en consideració l'existència d'un problema polític, cosa que Mariano Rajoy no va fer mai. Per a alguns, això semblarà poc; per a uns altres, massa. Sigui com sigui, el sol fet que s'hagi fet efectiu un canvi d'aquesta envergadura d'una manera tan ràpida i neta ja és molt. Si més no, permet considerar la possibilitat de parlar obertament de certes coses. Resoldre-les ja són figues d'un altre paner, evidentment (però d'un altre paner que abans ni tan sols hi era: aquesta és la diferència interessant).

Aquest nou panorama, al meu modest entendre, convida a fer política i també a abandonar certes gestualitats que no porten enlloc. Es tracta d'una cosa tan senzilla com ser discrets, eficients i seriosos. Qualsevol cosa que pertorbi l'objectiu prioritari ens retornarà a la casella de sortida, és a dir, al pedregar generat per l'espectacle ruboritzador del 27 d'octubre. Insistir en aquella mena d'entremaliadura innòcua que va malmetre completament el que s'havia assolit feia només 26 dies no té avui cap mena de justificació. Tampoc crec que sigui el moment d'iniciar batalles simbòliques de creus, llaços o tovalloles. No és una bona idea, en la mesura que la suposada victòria es traduiria, en el millor dels casos, en una tensió estèril (i, en el pitjor, en una confrontació). Provar de desencallar la situació aportant elements que l'empitjorin no sembla, col·lectivament, un gran negoci, tot i que entenc que pugui afavorir determinades tàctiques personals.

Si volen, ens ho podem mirar des d'un altre angle per constatar la dimensió de l'estupidesa que es podria arribar a cometre. Tant ERC com el PDECat han donat suport al mateix Pedro Sánchez que ha dit considerables bestieses sobre el president Torra i l'independentisme en general. Tothom ha entès que aquest suport reportaria, però, beneficis diferits. El que pretenen alguns, però, és haver comprat aquest costosíssim bitllet... amb la intenció d'estripar-lo immediatament. És a dir, sembla que el joc consistiria a apostar-ho tot pel diàleg i, alhora, fer tot el possible perquè no pogués portar-se a terme a causa de la manera maximalista com es planteja. Estrany joc... Aquesta absurditat, en tot cas, seria la continuació natural i perfecta del 27-O: tancaria el cercle de la inconseqüència i la irresponsabilitat. Arribats a aquest punt, jo crec que els ciutadans tenen el dret a preguntar-se a qui pot interessar-li avui romandre 'sine die' enmig del pedregar.

stats