De sorolls i rigors
Fou, sens dubte, el darrer debat d'idees més o menys substancial del segle XX, i el van protagonitzar Peter Sloterdijk i Jürgen Habermas la tardor del 1999. El detonant va ser una conferència de Sloterdijk que no agradà Habermas. El veritable rerefons de la disputa, tanmateix, era el nou paper del marxisme cultural representat per l'Escola de Frankfurt, que llavors avançava cap a l'hegemonia gramsciana per mitjà d'un recurs fins a aquell moment inèdit: el morrió de la correcció política. Es va acusar Sloterdijk de manca de "rigor" (Strenge), com era i és habitual quan es tracta d'aixecar un parapet dialèctic primari però eficaç. L'assagista cubà Iván de la Nuez, per cert, em va explicar una vegada que aquesta era la paraula màgica amb què els seus professors de marxisme resolien qualsevol objecció: "rigor". La brega Sloterdijk / Habermas va tenir una rèplica al cap d'una dècada exacta, la tardor de 2009. En aquest cas, l'antagonista de Sloterdijk no fou el mateix Habermas, sinó un dels seus deixebles destacats, Axel Honneth, que responia a un article del primer sobre els impostos a Alemanya. L'argument principal de Honneth –sí, ho han endevinat– feia referència a la manca de "rigor" de Sloterdijk.
Explico tot això perquè fa uns dies Jordi Muñoz, a qui llegeixo sempre profitosament en les planes d'aquest diari, va al·ludir, sense esmentar-lo, un article meu publicat poc abans. El tema tenia a veure amb els impostos (per això m'ha vingut al cap immediatament el cas Sloterdijk / Honneth) i el plantejament era similar: el rigor es contraposava al soroll –el bruit de Lyotard, suposo–. Per corroborar-ho, Muñoz apel·lava a l'obra d'economistes i sociòlegs neomarxistes que, recursivament, en un circulus in demonstrando perfecte, li servien per avalar el "rigor" d'aquests plantejaments en qüestions de caràcter fiscal, etc. La resta és només soroll, opinions "de dretes" (és a dir, falses per naturalesa), etc. Més enllà de la qüestió puntual sobre la modulació raonable de la fiscalitat, aquest assumpte em fa pensar en la naturalesa del debat d'idees al segle XXI, que ja té poc a veure amb el de la passada centúria.
En efecte, els intel·lectuals rellevants del segle XX escrivien assaigs i participaven en el debat públic a través de la premsa escrita. Avui les coses ja no són ben bé així, fet que té a veure, probablement, amb una qüestió generacional. Moltes idees disperses que abans haurien acabat, convenientment reposades i polides, en un assaig, avui s'escolen de manera immediata i descarnada, crua, per l'aigüera del Twitter. D'altra banda, la burocratitzada universitat actual només atorga valor als papers acadèmics que s'ajusten a un patró hiperespecífic (no avorriré el lector amb aquest lament gremial, que el professor Muñoz també coneix). Això va en detriment del veritable debat d'idees i, encara que sembli paradoxal, del mateix rigor –sí, rigor!– acadèmic. Que consti que això no és una opinió meva, sinó de la revista científica més influent del món: Nature. A causa de la pressió per publicar –only in English, of course!– en revistes d'impacte per poder fer una bona carrera acadèmica, la impostura acaba esdevenint sovint la norma. Repeteixo que d'això en parlava ni més ni menys que Nature el setembre de 2018 amb una honestedat que dignifica, i encara fa més prestigiosa, aquesta publicació. Així, doncs, el soroll ja no és el que era –ara fructifica bàsicament en l'inframon de les xarxes–, però el rigor acadèmic tampoc: el que sovint el mou, per desgràcia, és la necessitat d'obtenir trams de recerca de totes passades, ni que sigui amb infectes refregits mal traduïts a l'anglès. Avui un assaig no val res; un paper rutinari, tot. Publicar segons què, doncs, ja no és només una qüestió de format: de vegades compromet la voluntat d'argumentar coses que potser no seran ben rebudes pels sacerdots de la correcció política ni pels zelotes de les agències de qualitat universitària.
El lector té dret a pensar que aquest article respon a qüestions que només afecten el món acadèmic. La meva intenció, però, no era aquesta: crec que observar les noves regles del joc del debat d'idees és necessari en democràcia. Avui el soroll està de vegades més a prop d'ideologies camuflades discretament darrere de gràfiques i coeficients de correlació de Pearson que de la cridòria de l'entranyable speaker's corner. El rigor també habita en altres ecosistemes. Ens hi haurem d'anar acostumant fins que arribi, triomfal, el definitiu: el rigor mortis.
