Catalunya segons un ‘señorito’
“La epilepsia catalana es de la especie «epilepsia sin tratamiento»”. El nacionalismo no tiene cura definitiva. [...] Ahora únicamente cabe hacer lo que hizo Mao Zedong en 1937, ante la invasión japonesa de China: impulsó el Frente Único Antijaponés, aliándose con Chiang Kai-shek, y dejó para más adelante su guerra civil contra el Kuomintang. Primero el atacante de la Nación, y luego el adversario de clase. Pues eso: ahora, en España, un frente unido constitu- cional, sin matices ni ocurrencias”. Aquestes frases corresponen al final d’un article que el diari El País va publicar dijous de la setmana passada. El signava José María Rodríguez de la Borbolla y Camoyán, destacat membre del PSOE d’Andalusia, expresident de la Junta entre el 1984 i el 1990 i besnet de Pedro Rodríguez de la Borbolla y Amozcótegui de Saavedra, ministre d’Alfons XIII. Gent senzilla, ja ho veuen. Tant els Rodríguez de la Borbolla com els Camoyan -sobretot aquests últims- fa segles que remenen cireres a Andalusia, ininterrompudament. Després parlarem d’aquest detallet, justament perquè l’autor de l’article fa referència als “adversaris de classe”.
El primer que crida l’atenció d’aquesta història és que un diari que s’autoqualifica de “constitucionalista” publiqui un article en què apareix una comparació d’aquesta mena, tan explícitament violenta, que deixa clar qui és l’enemic (“el atacante”, no l’adversari polític) i què cal fer per neutralitzar-lo. A aquestes altures de la pel·lícula, però, ja no crida l’atenció que ningú apel·li a l’article 510 del Codi Penal, en què, fins i tot en una lectura molt magnànima, les paraules de Rodríguez de la Borbolla encaixen com un guant. Estan massa ocupats en les seves coses. No em vull imaginar què hauria passat si les mateixes paraules les hagués pronunciat un atacante català: ara ja estaria crucificat mediàticament, i algun fiscal s’esquinçaria la toga del disgust. Ni que sigui provisionalment, ens hem d’anar acostumant a una indefensió jurídica que no ha fet més que començar.
En qualsevol cas, el més bonic de l’esmentat paper és, com els deia abans, el tema dels “adversaris de classe”. En el documentadíssim llibre La Tela de Araña andaluza: hilos de un régimen, escrit per Pedro de Tena i Antonio Barreda, la qüestió de qui són els veritables “adversaris de classe” a Andalusia et deixa glaçat. Cap a finals de la dècada del 1970, durant la Transició, la vella estructura clientelar dels señoritos va rentar la seva imatge en el si de la nova estructura orgànica del PSOE, sobretot a nivell local. Certament, aquestes dinasties que no han baixat de la trona des del segle XIX estan molt ben repartides; recordem els Fabra a Castelló, per exemple. En el cas d’Andalusia o d’Extremadura, però, hom pot parlar d’un règim clientelar específic. Només resulta viable amb el manteniment de desigualtats extremes que fan necessària la dàdiva pública, sigui a través del famós Plan de Empleo Rural (PER) o amb altres de similars. I aquí és on es fa del tot comprensible un article com el que acabem de citar: el règim clientelar articulat a través del PSOE no és factible sense generar alhora un dèficit estructural en altres zones d’Espanya, especialment Catalunya. La més que tèbia posició del lehendakari Urkullu en relació a la qüestió catalana, dit sigui de passada, té relació amb aquest fet: si Catalunya se’n va, ells serien els nous encarregats d’afluixar la mosca. El cupo basc és incompatible amb una Catalunya independent; els números no quadren. Heus aquí la prosaica explicació sobre l’actitud actual del PNB.
Acabo amb un altre fet que, encara avui, resulta enigmàtic per a determinats analistes polítics espanyols: ¿com pot ser que els catalans d’origen andalús o extremeny -amb ràbia racista, els anomenen “charnegos agradecidos”- no facin el paper de l’auca que a ells els agradaria? Quin és l’estrany misteri que fa que pengin una estelada al balcó en comptes de vinclar-se dòcilment davant del besnet de Don Pedro Rodríguez de la Borbolla y Amozcótegui de Saavedra? Per què no construeixen aquest Frente Único Antijaponés, en aquest cas Anticatalán, contra “el atacante”? La resposta és tan òbvia que no paga la pena ni desglossar-la: el fracàs d’Espanya com a nació es basa en aquesta fascinació malsana per la hidalguía. La radialitat, de fet, no és res més que una forma extrema d’hidalguía viària: tot ha de començar i acabar on són els qui manen, els amos dels cognoms llargs. Que això resulti irracional, improductiu, tronat, car i discriminatori és igual. ¡Vivan las caenas i la catenària de l’AVE!
