Catalanofòbia: aquell detallet insignificant

Espanya -i consti que ara no parlo de l’Estat, sinó de la mentalitat espanyola en general- sembla haver estat incapaç d’assumir que a Catalunya hi ha, si més no, un parell de milions de persones que no se senten espanyoles, i potser unes quantes més que no se’n senten gaire. Això depèn, evidentment, de com emprem les eines de la demoscòpia, sempre més properes al vell art de la prestidigitació que no pas a l’avorrit rigor científic. Si vostè vol, posem per cas, que mai aparegui una majoria sobiranista entre els seus percentatges truculents, només cal que divideixi la qüestió en quatre o cinc ítems. És tot aquell reguitzell confús de sentir-se “més espanyol que català”, “més català que australià, però una mica gallec”, etc. Resultats assegurats, escolti. És impossible que li surti cap cosa clara i concreta: podrà afirmar o negar el que li vingui de gust. En tot cas, amb trucs o sense, tota aquesta gernació a la qual fem referència existeix.

Fins ara, aquest fet s’ha provat de dissimular apel·lant a hipòtesis cada cop més inversemblants. Primer van ser els poders paranormals del president Mas, un home capaç d’hipnotitzar tot un país. Un cop Mas va deixar el poder, la torxa va passar a TV3, que retransmetia suposades manifestacions multitudinàries però que, com tothom sap, mai no van existir. Després, la conxorxa dels mestres que apliquen elèctrodes als nens de P4 perquè aprenguin a odiar els espanyols. Finalment, han arribat els russos; però no és descartable que un parell de dies abans de les eleccions colonials del 21-D es demostri també que hi ha una conxorxa extraterrestre per destruir Espanya. Exageracions meves? Bé, observant amb atenció la visió delirant del món de la ministra Cospedal -si no han escoltat l’àudio de la setmana passada, recomano que ho facin immediatament- aquesta nova hipòtesi no és en absolut descartable.

Quina és la raó de fons, la més profunda, de tots aquests arguments extravagants? Es tracta de fer veure que s’està apuntant -sigui figuradament o amb pilotes de goma- contra persones concretíssimes, no contra una col·lectivitat, perquè això sona a fets molts lletjos i històricament prou coneguts que sempre acaben d’una manera tràgica. Vull dir que no és el mateix acusar Mas, o Puigdemont, o Junqueras, o TV3, o els serveis secrets russos, que acusar milions de persones pel sol fet de no comportar-se com ells volen. Encolomant-li la culpa a Putin, o a Maduro, o a Lee Harvey Oswald, un s’estalvia una actitud que, actualment, ja és poc homologable. En aquest sentit, em va semblar si més no honestament esclaridora la reacció de les persones que s’acomiadaven de la Guàrdia Civil com si anessin a un territori aliè, a una colònia que no entenien com una cosa pròpia sinó més aviat com una cosa en propietat. Aquelles performances etnicistes no van ser denunciades per gairebé cap intel·lectual espanyol (i això fa que les excepcions, que van existir, resultin encara més lloables).

A banda d’hilarant, l’esperpèntica història d’una ministra de Defensa espanyola empassant-se que Carles Puigdemont era un espia rus posa damunt la taula un fet que, a còpia de reiterar-se, s’ha acabat considerant superflu: el de la catalanofòbia. No va néixer amb el Procés, tot això; ni tampoc amb l’Estatut del 2006, ni amb coses recents ni conjunturals: les opinions de Quevedo sobre els catalans, posem per cas, que en realitat constitueixen transposicions exactes dels llocs comuns antisemites de l’època, no són una cosa d’abans-d’ahir. La qüestió de la catalanofòbia és certament delicada, i per això s’ha obviat sempre com si es tractés d’una vaguetat impossible de combatre legalment. L’any 2000 Francesc Ferrer i Gironès va publicar un llibre molt ben documentat que es diu justament així, Catalanofòbia, i que els recomano. La clau última per entendre la credulitat inversemblant de Cospedal la trobaran allí, no en coses que han passat fa quatre dies.

Per desgràcia, és més probable que un ministre espanyol del PP pugui arribar a creure’s que el president de la Generalitat és un espia rus que no pas que assumeixi la idea d’un estat plurinacional. D’aquí se n’han derivat conclusions diferents, fins i tot antagòniques, que van del discurs de la pedagogia cap a Espanya fins a la de la inexorabilitat de la secessió. La qüestió de fons -que no està lligada a cap qüestió política concreta, sinó a una mentalitat molt arrelada- es continua deixant de banda, o bé es capgira en forma d’acusació inversa. És allò de denunciar que t’han fet mal al canell perquè, quan els estaves apallissant amb una porra, no s’estaven quiets.