Caràcter vs. immaduresa

Hi ha aquella mirada agressivament freda o sarcàstica que no ens ha agradat, i també el comentari maldestre i desafortunat que preferiríem no haver sentit mai. Suposo que tothom sap de què parlo. Després hi ha coses com un assassinat, un robatori amb violència o una agressió sexual. La mala mirada o el comentari desagradable (no parlo de difamacions ni altres figures tipificades legalment) no poden ser objecte de denúncia, perquè no constitueixen una vulneració de cap article del Codi Penal. Les altres tres, en canvi, sí, i molt clarament. Una persona que ha estat objecte d’un robatori violent o d’una violació pot, si ho creu oportú, no denunciar els fets. Per desgràcia, això passa sovint, especialment pel que fa al segon cas. Sigui com sigui, aquesta omissió no és innòcua, en la mesura que afecta sense remei terceres persones que podrien acabar en mans del mateix agressor. Vull dir que, des d’una perspectiva ètica, inhibir-se a l’hora de denunciar uns fets potencialment greus implica assumir un determinat grau de responsabilitat en relació a possibles fets ulteriors. Dic "responsabilitat", sí. Es tracta d’un tema delicat, sens dubte, però no es pot ignorar.

¿I d’aquella mirada que bruteja, i d’aquells comentaris tan desagradables –però, insisteixo, aliens a la noció de delicte tipificat–, què en fem, doncs? Històricament, han existit diverses solucions per neutralitzar la seva agra negativitat. Començo per la més antiga, que no és altra que la del conreu del caràcter. Era la manera com abans es procurava que els nens i les nenes anessin sent capaços d'encarar, a poc a poc, les petites i grans adversitats de la vida quotidiana. El pas de la infantesa a la maduresa era un procés d'enfortiment, de superació. Era i és normal que un nen o una nena de vuit o deu anys reaccioni a un determinat comentari amb una llagrimeta sobreactuada, un rampell irat o qualsevol altra resposta emocional pròpia d'un ésser fràgil i immadur. L'objectiu, tanmateix, és deixar enrere aquesta fase, simplement perquè la vida real té molt poc a veure amb un guió dels Teletubbies. Un bon dia, però, la immaduresa es va normalitzar i fins i tot va adquirir un prestigi. És una història llarga.

“El Maig del 68, en el món occidental, constitueix el triomf de l’infantilisme”, deia Francesco Cataluccio en un assaig titulat, significativament, Immaturità, la malattia del nostro tempo (2004). I unes planes més endavant, afegia –tradueixo–: “La novetat –i la singularitat– del Maig del 68 consistí en el fet de tractar-se d’un moviment de joves que enaltien la seva joventut. El mite de la joventut ja no venia de fora (dels vells) sinó dels mateixos joves. Eren els immadurs els qui, per primer cop, vivien amb orgull la seva pròpia immaduresa”. Certament, la immaduresa pot ser considerada com una de les patologies socials del nostre temps. D’immadurs n’hi ha hagut sempre, però mai no havien estat objecte de culte o veneració: l’estrella de rock que destrossa l’habitació d’un hotel, posem per cas, guanya molts punts davant dels seus fans. I ja no se sent un patètic dropo, com passava abans, sinó un transgressor, gairebé un revolucionari que planta cara al sistema, a les convencions establertes. En tot cas, el mateix Cataluccio recorda que les grans apologies de la immaduresa, en les quals l’infantilisme s’identifica amb lucidesa, són força anteriors a la cèlebre revolta estudiantil de París. Resulten evidents en obres com El timbal de llautó, de Günter Grass (1959) i, per descomptat, El vigilant en el camp de sègol, de J.D. Salinger (1945).

Des de fa trenta o trenta-cinc anys, a l'escola s'han fet hegemònics uns valors que han tingut les seqüeles que han tingut. Un d'aquests valors és el de l'espontaneïtat emocional, és a dir, l'expressió immediata i automàtica, sense filtres racionals, de les emocions. Es tracta, en realitat, d'una inversió de valors: del vell "els nens no ploren" s'ha passat al "tots hauríem de plorar". Una de les conseqüències directes d'aquest capgirament pedagògic és que avui el fracàs escolar és només, estadísticament parlant, fracàs escolar masculí. Aquesta no és l'única conseqüència, però. La pitjor és la fragilitat d'una generació que sembla incapaç d'admetre l'existència no ja de l'adversitat, sinó fins i tot de contrarietats irrisòries. Qui hagi estat objecte d'una agressió sexual l'ha de denunciar, perquè això és una cosa molt seriosa. Qui, en canvi, només s'ha sentit ofès, potser hauria de començar a adquirir els recursos d'una persona adulta per defensar-se. "Brindem pel caràcter!" (Orson Welles a Mr. Arkadin, 1955).