Cal una bona idea

Quan va acabar la Primera Guerra Mundial, els francesos van decidir que no acordarien una pau més o menys raonable amb els alemanys sinó que els condemnarien a la misèria perpètua. La codificació d'aquesta revenja es va materialitzar en el Tractat de Versalles, signat el juny del 1919. Estipulava uns deutes de guerra delirants i abocava Alemanya a un model productiu gairebé de subsistència. Va ser una mala idea, una de les pitjors idees de tota la història d'Europa: al cap de només 21 anys, a començaments de l'estiu del 1940, les tropes de Hitler van envair França. Què va passar, en canvi, després de la Segona Guerra Mundial? Doncs que els americans van decidir reconstruir Europa, Alemanya inclosa. Semblava una ocurrència, però va resultar ser una molt bona idea: el Pla Marshall es pot considerar una de les macroinversions més rendibles de tots els temps. Compte: no estic fent cap comparació de la nostra situació actual amb una guerra. Això és ridícul: l'altre dia ja ho subratllava en Miquel Puig en aquestes mateixes planes de l'ARA. El que estic fent és posar dos exemples històrics simètrics que es van basar en idees concretes, clares i rotundes.

En la situació actual podem partir de dues diagnosis. Segons la primera, això del covid-19 és un cop de puny al nas del món de grans proporcions. Inflamació, sang a dojo, etc., però d'aquí un any i mig, sant tornem-hi que no ha passat res. Ja corregirem la desviació nasal amb el bisturí del deute públic i el xarop dels incentius fiscals. Segons la segona diagnosi, però, el que ha passat qüestiona radicalment la viabilitat del sistema, que no és altre que el de l'economia globalitzada (un eufemisme per designar el joc sense regles que va auspiciar el Partit Comunista de la Xina a la dècada del 1990 a còpia de metàfores de gats). La bona o mala idea que tinguem, si és que n'arribem a tenir alguna, haurà de partir per força d'algun d'aquests dos plantejaments. Vull dir, ras i curt, que tot plegat sembla reclamar propostes radicals, arriscades i, per força, impopulars. És improbable, en aquest sentit, que la política convencional actual, és a dir, el rutinari moviment d'escons basat en la promoció de les joventuts dels partits o de personatges sense ofici ni benefici, tingui res a dir en aquest nou escenari.

Massa eufemismes a tot arreu... Els eufemismes sempre han estat una mala idea, tret de quan ens interpel·len sobre la qualitat de l'arròs a banda que ens ha cuinat, amb tota la bona voluntat del món, un amic. Fa pocs dies, l'Albert Pla Nualart es referia justament a la necessitat de proposar canvis substancials, no només cosmètics o eufemístics. Ho concretava amb el cas flagrant d'Amazon. Hi ha molts altres exemples semblants. Tant si la diagnosi sobre la situació actual és la d'una ferida cauteritzable amb mercromina com si incorpora un certificat de defunció, sembla que caldria fer alguna cosa urgentment. Com? Si partim de la primera diagnosi, acabarem apostant per les solucions habituals de la socialdemocràcia o del liberalisme. Si fa no fa, són el mateix: en un cas, l'Estat afluixa la mosca per la via directa de la subvenció, i en l'altre per la via indirecta dels incentius fiscals o similars. La diferència rau en determinats matisos sobre com tot això afecta l'endeutament públic i, sobretot, com ho hem de designar per no ser titllats de radicals (insisteixo en el paper narcòtic dels eufemismes polítics). Es pot teatralitzar alguna picabaralla ideològica, però les diferències reals són inexistents. Si optem pel certificat de defunció, en canvi, hem de tirar pel dret.

En efecte, si es tracta d'enfilar un camí alternatiu, l'objectiu prioritari i ineludible és desmantellar la globalització. Això es pot fer en part a còpia d'exagerar aranzels, sens dubte, però implica també reduir a mínims l'actual cultura low cost, que, per dir-ho com l'escolàstica marxista, és la seva superestructura ideològica. Ho il·lustrarem amb un exemple: l'epicentre de l'expansió del covid-19 al sud d'Europa deriva d'un partit de futbol internacional (Atalanta-València) que, per la seva banda, no hauria estat possible sense l'existència de vols a quatre duros. La globalització real és possible gràcies a mòbils barats, i a vols d'avió més barats encara, i als putxinel·lis de Netflix que, per un preu mòdic, mostren gent que agafa vols barats comprats amb un mòbil xinès barat, i després s'enamoren i tal. A mi ja em va bé que aquest món desaparegui: és completament aliè al meu. No sé si tothom hi estaria d'acord, però. Potser no és la bona idea que buscàvem...