Si t'agrada el PP o Cs, vota Vox

L''escrache' protagonitzat diumenge per Inés Arrimadas i la plana major de Cs a Waterloo, o el llenguatge insolent i primari habitual en Pablo Casado, estan aconseguint que les expectatives electorals de Vox siguin força més elevades del que es podia esperar fa només uns mesos. No oblidem que, de moment, i tenint en compte la naturalesa contrària a la Constitució espanyola d'aquest partit, la intenció de vot real és tota una incògnita: declarar-se'n seguidor davant d'un enquestador encara es fa difícil. Al cap i a la fi, es tracta d'una opció antisistema, en el sentit literal del terme. En tot cas, una persona que s'identifiqui amb les 'performances' clàssiques de Cs –com ara l'homenatge a la Guàrdia Civil a Altsasu– o amb les amenaces del líder del PP sobre l'aplicació d'ofici del 155, afavoreix sense remei els interessos de Vox, degut a un ressort mental prou conegut: si pots triar l'original, per què t'has de rebaixar a una còpia aigualida i imperfecta?

Qui realment hagi vibrat veient per la tele la patètica 'marcia su Amer' o la bretolada de Waterloo, no votarà pas Ciutadans a les eleccions espanyoles: votarà Vox, per la senzilla raó que la primera formació té una naturalesa sistèmica que autolimita el seu projecte d'acabar amb l'estat de les autonomies, mentre que la segona diu explícitament que aquest és el seu objectiu. I el mateix es pot dir del PP. És cert que el mateix empresariat que viu d'esprémer la irrealitat de l'Espanya radial com si fos una gran llimona és molt feliç amb el règim del 78, i no vol canviar res. També és innegable, però, que aquesta minoria que constitueix la base econòmica del PP no té res a veure amb les escaldades classes mitjanes espanyoles que el voten. Com ha passat arreu d'Europa, als votants més cremats ja no els ve d'un pam: la seva percepció és que no tenen res a perdre, ni segurament tampoc res a guanyar, però el plaer que suposa transformar el vulgar ressentiment social en noble política resulta irresistible. Malgrat la gestualitat i el verb inflat, el PP o Cs són peces del sistema. Vox és una altra cosa, i per això estic convençut que el seu impacte electoral serà superior a l'esperat, i sense haver fet cap esforç. Astutament, Santiago Abascal no diu ni piu, ni tampoc fa res que el pugui comprometre. La feina la fan Casado i Arrimadas.

El que està passant ara mateix al Tribunal Suprem, a més a més, pot ser visualitzat per molta gent no necessàriament informada ni forçosament culta com un plànol per orientar-se en el nou espai del nacionalisme espanyol, l'enemic número u del qual és, per descomptat, l'independentisme. No costa gaire identificar el jutge i la Fiscalia com "el sistema", i l'acusació particular de Vox com allò que resoldria aquest assumpte per la via més expeditiva i ràpida, és a dir, tornant a l''statu quo' polític i administratiu franquista. Si algú en té algun dubte, que consulti la vistosa trajectòria política del lletrat Ortega Smith, i veurà que la cosa no és pas de broma. El jutge Marchena i els fiscals representen l'oposició a l'independentisme català amb regles, ni que sigui per quedar bé davant d'instàncies europees. Vox, en canvi, vol donar una imatge d'oposició frontal i total, aliena fins i tot a una Europa de la qual sortirien ara mateix per poder tornar a pagar l'entrada als toros amb espanyolíssimes pessetes.

¿Com pot ser que el PP o Cs hagin optat per renunciar al centre polític i es mostrin, cada cop més obertament, com partits d'extrema dreta? Fa poc ha transcendit que, en el si del PP, hi ha nombroses veus crítiques cap a la imatge de radicalitat que està projectant Pablo Casado. Sembla, però, que aquesta formació prefereix recuperar els votants que se n'han anat a Vox. Em sembla una estratègia absurda, en la mesura que suposa renunciar a altres jaciments de vots que, si més no en aparença, són més nombrosos i estables, com ara el 23% de votants habituals del PSOE que es van abstenir en les passades eleccions andaluses. Ells sabran el que fan. En qualsevol cas, qui vulgui competir en radicalitat neofalangista sense sortir del sistema, que no és altre que el del règim del 78, té totes les de perdre, perquè aquest és l'ecosistema on prospera la flora i la fauna de Vox. Pablo Casado i Inés Arrimadas també en formen part, sens dubte, però no pertanyen al selecte grup de felins que hi ha dalt de tot de la cadena alimentària. Potser sense ser-ne gaire conscients, han optat per fer el paper dels nyus i de les zebres en la immensa planúria de l'Espanya que enyora el franquisme.