Les afinitats electives

El dia 20 de novembre de l’any 2012, un jubilat va presentar una denúncia a la Fiscalia General de l’Estat contra l’aleshores president de la Generalitat, Artur Mas, per “conspiració i proposició per a la sedició”. Moltíssim abans de la sentència del Tribunal Suprem, algú ja havia ensumat quina seria la solució jurídica òptima del problema catalán. Coincidint fil per randa amb els arguments del PP o Cs sobre la responsabilitat dels mitjans i l’escola catalana en l’adoctrinament dels catalans, aquest home també es va referir en una carta feta pública el febrer de l’any 2017 a l'origen del problema. Si el corregíssim –explicava– “en las escuelas no se inculcaría el odio y el desprecio a todo lo español, que hasta hoy ha sido permitido por los gobernantes”. Igual com també ho han repetit fins a l’extenuació la majoria de dirigents del PP i de Cs, així com nombrosos líders socialistes, “hemos contemplado durante años y años cómo, a cambio de unos votos oportunos, cada vez se llevaban más dinero y más competencias los separatistas, y no importaba que estuvieran preparando la independencia”.

Les opinions de l’esmentat jubilat no difereixen ni una sola síl·laba de les que defensen avui la majoria de líders (i de votants) del PP, Cs i Vox i d'una part –no sé si gran o petita– de votants del PSOE. De fet, hi ha territoris molt concrets d’Espanya on comparteixen aquestes idees des de fa generacions, concretament des del 1936. Només cal que observin, l'un darrere de l’altre, els mapes electorals des de finals de la dècada dels setanta fins ara. Ah, per cert: m’he oblidat d’afegir que l’autor dels textos anteriors, que signarien amb entusiasme molts votants dels partits esmentats, és Antonio Tejero Molina, ex tinent coronel de la Guàrdia Civil condemnat per rebel·lió arran de l’intent de cop d’estat del 23 de febrer del 1981.

La presència de Tejero en el remake de Zombieland que es va dur a terme la setmana passada entre Cuelgamuros i Mingorrubio em va semblar oportuna: permetia deixar ben clares certes coses. Al políticament moribund Rivera i a l’irrisori Casado, aquesta història del trasllat de les restes de Franco, el colpista que va imposar Joan Carles I com a successor “a títol de rei”, sempre els ha incomodat. D’una manera més aviat poc convincent, tot entonant aquella patètica cantarella dels “problemes reals de la gent”, han aconseguit mostrar-se favorables a l’aberració històrica que suposa el Valle de los Caídos sense haver-ho d'afirmar explícitament. El conte de la vora del foc que fonamenta avui el règim del 78 es basa en admetre dòcilment que, per exemple, el Tribunal de Orden Público, dissolt el dia 4 de gener del 1977, i l'Audiència Nacional, fundada –ho endevinen?– el 4 de gener del 1977, són dues coses completament diferents. En aquest sentit, la presència de Tejero, o la de la sinistra família de Franco, pertorba. En la mesura que mostra obscenament una evidència, esmicola un vell relat. La distància real entre l’opinió de milions –no només de milers– d'espanyols sobre Catalunya i la de certes veus del passat és avui més petita del que sembla. El to no és el mateix, sens dubte; però la idea que cal neutralitzar l’autogovern per mitjà de l’article 155 o similar és ben bé la mateixa. Si algú no s'ho creu, que faci un recompte dels vots del PP, Cs i Vox.

Avui els quatre poders autònoms de l’Estat (el legislatiu, l’executiu, el judicial i la Guàrdia Civil) remen en una mateixa direcció, sense vacil·lacions, en relació a la situació catalana. Aquest fet no em sembla ni bé ni malament: cadascú defensa els seus interessos amb les eines que té. Aquí provem de fer el mateix, tot i que, per descomptat, els mitjans ni tan sols són comparables. Dit així, cruament, tot plegat sona desagradable, però crec que en aquesta pantalla on ens trobem els eufemismes ja no hi tenen cabuda. El discurs de l'equidistància em sembla tan primari i distorsionador com aquell que diu que estàs amb mi o contra mi. Jo m'acontentaria aconseguint que tots fóssim conscients que ens trobem davant d'interessos que potser no són contraposats, però sí divergents. Cadascú sabrà el que fa. I en relació a certs discursos que s'han fet habituals –com tot això del foment de l'odi a les escoles i instituts–, potser caldria parar una mica de compte amb qui tenim a la vora de la pancarta. Si la reaparició pública de Tejero serveix perquè tothom recordi l'origen real de certes idees tronades que ara semblen cosmopolites i constitucioguais, benvingut sigui el seu bigoti.