Aplicar el 155 a Extremadura?

La moció del Parlament extremeny reclamant l'aplicació de l'article 155 de la Constitució espanyola a una altra comunitat autònoma constitueix una anomalia en el si d'una democràcia europea. Em sap greu, sobretot, pels milers de catalans d'origen extremeny, que no tenen per què assumir ni fer-se responsables d'aquest discurs que pot fomentar l'odi entre comunitats i entre persones. Caldrà estar atents per veure si la moció acaba comportant discriminacions en territori espanyol contra catalans per raó del seu origen i/o llengua. La manera com es descriu la situació a Catalunya pot generar una perillosa dialèctica de caràcter ètnic, no polític. Esperem que no sigui així. En relació a la iniciativa, el president d'Extremadura, Guillermo Fernández Vara, va arribar a insinuar involuntàriament que l'únic que els aturava era la vigilància de jutges imparcials. "[...] Aplicar el 155 si se dan las circunstancias, que en estos momentos no se dan. Porque si se hiciera sin razones los tribunales europeos podrían rechazarlo y sería muy grave".

L'episodi, en tot cas, convida a rellegir per enèsima vegada el celebèrrim article 155, copiat de l'article 37 de la Constitució alemanya, però amb un interessant afegitó, que és el que poso a continuació amb cursiva. "Si una comunitat autònoma no complia les obligacions que la Constitució o altres lleis li imposen, o actuava de forma que atemptés greument contra l’interès general d’Espanya, el govern, previ requeriment al president de la Comunitat Autònoma i, en el cas que no l’atengués, amb l’aprovació per majoria absoluta del Senat, podrà adoptar les mesures necessàries per tal d’obligar-la al compliment forçós de les dites obligacions o per tal de protegir l’interès general esmentat". ¿Com es pot "atemptar greument contra l'interès general d'Espanya"? De moltes maneres. Una d'elles –cal admetre-ho sense mitges tintes– té a veure amb la dimensió territorial dels esmentats interessos. Aquesta és, de fet, la raó de fons que es va argumentar per aplicar-la a Catalunya. Però, òbviament, hi ha moltes altres raons interpretables en el mateix sentit.

Extremadura té una taxa d'ocupació pública que supera el 25%, la més alta d'Espanya amb moltíssima diferència (per posar un exemple cridaner, l'Ajuntament de Mèrida –52.000 habitants– té 800 funcionaris municipals: un per cada 65 persones!). A Catalunya aquesta taxa és del 10%, la més baixa d'Espanya. L'ocupació pública no és, per descomptat, un mal en si mateix. En canvi, una desproporció tan acusada entre comunitats que participen del mateix règim fiscal no només és lesiva per als que han d'aportar molt més per apuntalar-la, sinó també per a l'interès general. Quan aquest tipus de fets presenten una dimensió conjuntural, el problema resulta assumible. Quan l'esmentada desproporció té, en canvi, un caràcter inequívocament estructural cal entendre-la com una disfunció que no només afecta uns o altres, sinó la viabilitat del conjunt. Un dels detonants del procés català –però de cap manera l'únic– està relacionat amb un dèficit fiscal que, en determinats moments, feia molt difícil el manteniment de serveis essencials a Catalunya.

Hi ha moltes maneres d'anar contra l'interès general d'un estat, o d'una comunitat d'estats, com és la Unió Europea. El que va passar a Grècia o a Xipre n'és un exemple prou clar. Una reconversió industrial o una catàstrofe natural, per exemple, són circumstàncies conjunturals que justifiquen plenament les aportacions solidàries dels que no les han patides. En canvi, no es pot admetre un oxímoron com "excepcionalitat habitual". És igualment inadmissible que aquesta impossible "excepcionalitat habitual" es corregeixi amb una contractació d'empleats públics que duplica o gairebé triplica la d'altres comunitats, perquè tot plegat contravé greument l'interès general d'Espanya esmentat en l'article 155 de la Constitució. En aquest sentit, més que aplicar l'article a Extremadura, crec que el que convindria realment és una reflexió profunda i valenta del seu Parlament sobre la seva responsabilitat directa en allò que l'altre dia van criticar en forma de moció. No es tracta de teatralitzar res, sinó només d'admetre sense subterfugis que quan s'impugnen les conseqüències d'un fet cal tenir almenys la deferència de contemplar-ne igualment les causes, que en aquest cas són clares i fins i tot quantificables. El problema, en tot cas, no es resoldrà mai enfrontant territoris ni aplicant el 155 aquí o allà, sinó sabent-nos escoltar els uns als altres. Amb cordialitat, si pot ser.