12 d’octubre

Vaig defensar la meva tesi doctoral l’any 1992, fa gairebé un quart de segle, en un moment de veritable eufòria col·lectiva: els Jocs Olímpics, l’Exposició Universal de Sevilla, la capitalitat cultural de Madrid i, per acabar de reblar la cosa, la commemoració del Cinquè Centenari del Descobriment d’Amèrica. Faig aquest breu preàmbul perquè el treball acadèmic que vaig presentar dedicava les seves 700 planes a l’estudi de l’impacte de les cròniques americanistes del segle XVI en la filosofia europea i, més concretament, en l’obra de Michel de Montaigne (l’any 1992 es commemorava també el 400 aniversari de la seva mort). En aquell moment de vaques grasses, ningú no tenia ganes de sentir coses que contravinguessin les habituals històries de bons i dolents relacionades amb la conquesta d’Amèrica, els vells esquemes escolars, els tòpics de sempre. Quan les commemoracions oficials entren per la porta, els matisos i el rigor acadèmic salten per la finestra: l’objectiu no és saber coses noves, sinó corroborar idees velles, encara que siguin inversemblants, o directament falses. D’això me’n vaig adonar ben aviat, però el fet no deixa de sorprendre’m.

Fa uns dies hi vaig pensar arran de la proposta d’un partit minoritari a l’Ajuntament de Barcelona que, gràcies al papanatisme i la violència simbòlica de la correcció política, disposa avui d’una sobrerepresentació mediàtica inaudita. Demanaven la retirada de l’estàtua de Colom, al final de la Rambla de Barcelona. En el mateix pack, per cert, qüestionaven la possibilitat d’un agermanament amb la ciutat israeliana de Tel Aviv. Totes dues coses, certament, formen part del mateix còctel ideològic indigest i demodé, que ja era vell i tronat a finals de la dècada dels 70, com tota aquesta parafernàlia de samarretes amb missatge, gestualitat inflada i currículums tristos. Si no fos perquè la data de publicació d’aquest article és la que és, no n’hauria parlat. Però avui -què hi farem- és 12 d’octubre, i fa tot just 524 anys Colom va trepitjar alguna illa del que avui són les Bahames. Allò va canviar la història de la humanitat, per a bé i per a mal, no només la d’Europa i Amèrica. Els abusos que es van cometre contra els indígenes del Nou Món són esgarrifosos, certament. En alguns casos concrets parlar de genocidi no resulta exagerat. En tot cas, fer-ne responsable Colom és si fa no fa com culpar els germans Wright, pioners de l’aviació moderna, d’haver propiciat el llançament de la bomba atòmica d’Hiroshima des de l’Enola Gay.

Deixem, doncs, de banda els pinzells gruixuts i primaris i adrecem-nos cap a altres territoris més interessants. Bartolomé de las Casas fou la gran icona de l’esquerra indigenista llatinoamericana durant molts anys. Va arribar al que avui és la República Dominicana l’any 1502 i, després de veure aquell panorama desolador, va iniciar a partir del 1514 una aferrissada i incansable defensa dels indis contra els abusos dels encomenderos (els espanyols que tenien assignats grups d’indis en règim de veritable esclavatge, tot i que legalment eren lliures). És llavors quan Las Casas proposa a la Corona espanyola la primera importació d’esclaus africans, concretament 4.000 persones. Sí, ho han llegit bé. Las Casas argumenta que, tenint en compte tant el testament d’Isabel la Catòlica del 1503 com les butlles alexandrines promulgades a Roma el 1493, els indígenes americans eren súbdits de la Corona, no pas esclaus. Els africans comprats als portuguesos, en canvi, no tenien aquesta condició jurídica i, en conseqüència, podien servir per alleugerir les terribles condicions dels indis. Qui vulgui veure racisme en tot això s’equivoca de ple. Aquest concepte és molt posterior; en el seu sentit modern l’utilitza per primer cop François Bernier l’any 1684. Des de la perspectiva del seu temps, l’argument de Las Casas era benintencionat, encara que avui ens sembli un despropòsit indefensable i abominable. En casos així sempre hi ha un dilema: brandar el pinzell gruixut i treure els milers i milers d’estàtues d’aquest frare dominic que hi ha escampades arreu d’Espanya i Amèrica o bé analitzar els seus textos amb l’implacable escalpel de l’hermenèutica.

¿Hem de ser crítics amb Colom, o amb el mateix Las Casas? Per descomptat! En canvi, crec que no ens podem permetre el luxe d’enderrocar la primera estàtua amb què ensopeguem. Aquesta actitud iconoclasta no sol servir per cauteritzar ferides, ni tampoc per reivindicar causes justes, sinó per crear confusió, per fer soroll. I és que potser es tractava d’això, oi?