La República Catalana i la UE: obrim el debat seriós

A Volem la independència? Reflexions per al futur immediat (2015), Albert Carreras, secretari d’Economia i Finances de la Generalitat de Catalunya de gener del 2011 a gener del 2016, sosté que la idea que una Catalunya declarada independent de manera unilateral no podria seguir a la Unió Europea és una “falsedat” (pàg. 83). En un article recent (ARA, 15 de gener), Carreras torna a mantenir públicament que la República Catalana “pot tenir un estatus que li permeti accedir als mateixos tractes que ara, incloent-hi els monetaris” i que “l’escenari de conflicte consistent a perdre la condició d’estat de la Unió Europea no és greu perquè si hi ha algun acord aquest inclourà la resolució d’aquest problema, i si no n’hi ha els costos seran exclusivament de simbologia política, però no seran d’efectes pràctics perquè no convenen als europeus”. Que els ciutadans, les institucions i les empreses d’una Catalunya independent i aquells que interactuïn amb ciutadans, empreses i institucions d’una Catalunya independent continuïn gaudint dels drets adquirits arran de la pertinença del Regne d’Espanya a la Unió Europea constitueix el punt central per determinar els costos a curt, mitjà i llarg termini del procés. Per aquesta raó els contraris a la independència de Catalunya auguren l’exclusió de Catalunya i dels catalans de la Unió Europea, de les seves institucions i de les seves polítiques des de l’instant de la declaració d’independència. Per la mateixa raó, i a sensu contrario, qui fa causa a favor de la República Catalana minimitza al màxim els costos de transició.

Al meu parer s’equivoquen els que són taxatius quan asseguren com es comportarà la Unió Europea del futur davant d’un fet del qual ho desconeixem tot -procediment de materialització i característiques definitòries-. La decisió de les institucions de la UE serà política i dependrà de les precises circumstàncies que hi concorrin en temps i forma. Però sobretot s’equivoquen quan escatimen al públic en general un debat seriós sobre costos i beneficis de la independència de Catalunya. És molt legítim desitjar una República Catalana, que haurà de tenir el suport per una majoria clara dels catalans, però també hauria de ser desitjable que aquesta majoria fos plenament conscient, a partir d’un debat sense paranys dialèctics, dels riscos que el procés comporta i dels costos que podria implicar.

La qüestió de la pertinença a la UE d’una República Catalana declarada unilateralment comporta un mínim de quatre aspectes. El primer, l’institucional, és el més clar: els catalans perdrien tota representació a les institucions de la UE i només un tractat d’adhesió podria establir les formes de representació de la nova entitat política a la Unió. El segon afecta l’accés al mercat únic. En principi, el més racional seria anticipar que tots els esforços anirien a evitar distorsions, però el rescat sobirà grec o el Brexit mostren els costos de materialitzar algunes ambicions, incloent-hi aquelles que milions de persones creuen legítimes. El tercer assumpte problemàtic és la pertinença a la Unió Econòmica i Monetària (UEM): l’euro podria continuar sent la moneda catalana però el Banc Central Europeu no seria prestador de darrera instància de la República Catalana, una garantia reservada als membres de la UEM. Finalment, respecte dels beneficis derivats de la ciutadania europea, l’ imbroglio seria de tal magnitud que, probablement, els ciutadans de la nova República mantindrien la seva condició de ciutadans europeus durant un període de temps, que podria correspondre al període de negociació de les condicions d’adhesió de la nova República. Però bé podria no ser així!

Hi ha moltes persones disposades a assumir qualsevol cost de la independència per tal que els seus fills o nets puguin ser ciutadans d’una República Catalana, però també n’hi ha moltes només disposades a arriscar-se si els costos que hauran d’assumir personalment són relativament baixos. Malauradament per a tots, actualment no existeix ningú que sigui capaç d’oferir l’estat comptable que seria necessari per adoptar una decisió racional sobre el tema (assumint que l’emoció que el procés desperta deixi un mínim d’espai a la racionalitat). L’únic que sí que es pot assegurar amb total certesa és que, sigui quina sigui la situació teòrica de partida, la relació de la República Catalana amb la Unió Europea empitjorarà si la declaració d’independència es produeix de manera unilateral i amb l’actual nivell de suport electoral.