El president Torra i els referents històrics

Historiador i doctor en ciència políticaArran de la seva elecció com a 131è president de la Generalitat, s’ha encetat una campanya de desprestigi de Quim Torra basada en els suposats vessants feixistes i racistes de dos personatges com Daniel Cardona i Miquel Badia, convertits de la nit al dia en els principals referents històrics del nou president.

Davant d’aquesta polseguera política interessada, oportunament alimentada des de l’esfera mediàtica amb afirmacions basades en mitges veritats, en algunes mentides i, sobretot, en la descontextualització 'ex professo' d’uns personatges que van viure una realitat política diferenciada, com a autor de treballs d’investigació sobre Daniel Cardona (2008) i Miquel Badia (2011), als quals es pot acudir per ampliar les referències recollides aquí, voldria expressar les consideracions següents.

Daniel Cardona (1890-1943) pot ser considerat, juntament amb Macià, el personatge més destacat de l’etapa inicial de l’independentisme català, aleshores més conegut com a separatisme. Líder carismàtic dels joves arrenglerats al redós de la Unió Catalanista, més enllà d’algunes expressions pròpies de l’eugenèsia de moda a començament del segle XX que trobem també, per exemple, en alguns textos del món anarquista, a partir d’un nacionalisme intransigent, apolític i activista, l’any 1922 va confluir amb l’Avi per fundar Estat Català (EC), enlluernat per l’estratègica político-militar del nacionalisme irlandès.

Des d’una posició que podríem qualificar de pragmatisme hibernià i de liberalisme d’arrel interclassista, Cardona, fundador el 1930 de Nosaltres Sols!, va esdevenir el primer batlle democràtic de Sant Just Desvern i, gràcies a la seva gestió honrada i dialogant, va ser l’únic polític que va derrotar electoralment els dos pals de paller del catalanisme: la Lliga, el 1931, i ERC, el 1934. Va participar subordinadament en els fets del 6 d’octubre i va defensar obertament “Som antifeixistes, perquè som nacionalistes”, mentre la burgesia catalana trucava a la porta de l’únic moviment feixista realment existent, el de contingut nacional espanyol. El 1940 va crear a París, juntament amb Joan Cornudella, el Front Nacional de Catalunya, la formació més important de l’antifeixisme català en la immediata postguerra.

Miquel Badia (1906-1936), per la seva banda, va passar a formar part dels escamots d’EC, sota el lideratge de Cardona, i durant la dictadura de Primo de Rivera va participar en el fracassat regicidi de Garraf el 1925, per la qual cosa va patir 4 anys de duríssim presidi. Partidari d’una estratègia sobiranista a partir del paper capdavanter de l’ERC i de les possibilitats que oferia el control de les institucions autonòmiques, va encapçalar els escamots de les JEREC fins a la seva dissolució el 3 de desembre de 1933 i, sota la presidència de Companys, va ser nomenat per a diversos càrrecs d’ordre públic de la Generalitat. Després de participar activament en els fets del 6 d’octubre, que, a diferència de Companys, sí que entenia com un aixecament independentista, va marxar a l’exili. Finalment, el 28 d’abril de 1936, un escamot de 4 faistes el van assassinar en companyia del seu germà Josep.

És indubtable que en el 'modus operandi' de Miquel Badia s’hi poden apreciar aspectes coincidents amb alguns dels trets que defineixen els moviments feixistes de l’època, expressions moltes de les quals les trobem en gairebé tots els moviments polítics del moment. Però, com va concloure ja fa vint anys l’hispanista Stanley G. Payne –i, darrere seu, diversos historiadors–, tot i que alguns dels fets protagonitzats per ell, des d’un punt de vista ètic actual, ens puguin semblar execrables, no es pot parlar de l’existència d’un moviment feixista a la catalana liderat pels germans Badia.

Recordar els antecedents de l’actual sobiranisme, com ho feia Quim Torra, i la tasca portada a terme per determinats personatges històrics que, amb tots els seus errors i encerts, les seves virtuts i les seves misèries, han contribuït a portar-nos fins aquí, no suposa necessàriament caure en l’historicisme, malgrat lectures presentistes interessades que poden fer forat, precisament, pel greu desconeixement que patim del nostre passat. Perquè, gràcies, entre d’altres, al camí iniciat per Daniel Cardona i Miquel Badia, avui sabem que només la voluntat lliurement expressada pels catalans i les catalanes serà la que decidirà, tot i les antidemocràtiques interdiccions polítiques, el nostre futur.