El 27-O i la ferida lluminosa làser

Cadascú té una missió. El 27 d’octubre del 2017, després d’haver escrit i parlat sobre la declaració d’independència, vaig sortir disparat del Parlament. Activo les sabates turbo propulsores. Pitjo els piuets dels geolocalitzadors. Objectiu: trobar un biberó per a la meua filla. Sobretot: mida-avís-nits-plors-sirenes-postguerra-faig-gairebé-un-mes-i-tinc-molta-gana-però-molta. Volo. Saludo els amics marsupials mentre passo pel Zoo. Gravito 180 graus cap al passeig del Born. I la nau es desaccelera. Miro l’espai per les finestretes del meu cap espasmòdic. Zigzaguegen, giragonsen, anguilegen éssers fets meteorits amb estelades, samarretes, gorres i tot tipus d’estris inhumans i humans. Mode creuer. Via Laietana cau, aterra multiplicada de meteors virolats i tota mena de vehicles bigarrats a tracció humana, animal, mecànica. Centenars de peces de trencaclosques humanes ingràvides: Fontanella, Porta de l’Àngel, plaça Catalunya, la Rambla... I sona el meu tauler de comandaments. Telèfon: “On ets? Ho hem de celebrar!”

Xxxxxt... Ginebra, suc de llimona, soda. El Gin Fizz és un còctel que et xiuxiueja a l’orella. Aturo la missió de la nau uns minuts per aquesta petició de defensa de la societat líquida. Un empresari jubilat amb el seu escuder - mà dreta a la vora. Home important. Molt. Dels que mai sortien a les fotos. Dels que fabriquen fotos d’un país. Perquè ens entenguem. És un home que recita de memòria tots els comtes i reis catalans i al mateix temps diu que ell ni sap, ni ha fet mai, un business plan. L’únic business plan que coneix és: treballar, treballar, treballar... Xxxxxxt. Xin-xin. Està content, estan contents. Enraonem lentament. Com si la independència s’hagués proclamat fa 100 anys. I jo els dic que tot el que he vist a l’espai és aquesta felicitat a càmera lenta. Alegria al ralentí. Eufòria de silenciador. Éssers com astronautes orbitant lentament, parsimoniosament. Com sortint a donar un tomb endiumenjat per l’hiperespai per després tornar a la nau mare. Des de dins el Parlament fins a fora el carrer recordo aquesta felicitat en conserva. Aquest pot no destapat de préssecs de color sol d’estiu. Tots persones desfilant amb una glòria d’escena de teatre antic. De postguerra. I veig La ferida lluminosa.

Llum: obra teatral del descomunal Josep Maria de Sagarra. Estrenada el 18 de novembre de 1954. I un 27 d’octubre de 1964 la seva adaptació a TVE Catalunya és la primera cosa en català a la televisió per primera vegada a l’univers. Una primera independència catòdica. Em salto la història d’un matrimoni dramàticament existencial entre detectivesca i shakesperiana: fe, desamor, amant, sobrevola el crim, aterra la ferida. Penso en el que va dir l’escriptor-ideòleg de Primo de Rivera, de Franco, José María Pemán el 1955 quan va voler adaptar i controlar l’obra al castellà. Va ser el dia de l’estrena a Madrid. Baixa el teló i ell apunta amb la pistola de paraules: “ Si en un tiempo la raya de Cataluña pudo ser una herida sangrante, hoy se alegraba al comprobar, con tal feliz colaboración, que era una herida luminosa ”. De la ferida de sang a la lluminosa? Aquesta és la pregunta del 27-O i tot l’octubre: la ferida és una victòria o una derrota?

Sí? No? Sembla que els catalans hàgim donat el nostre cos a la ciència. Que assenyalem el camí de la revolució genètica. Que siguem el hàmster de laboratori que prova l’evolució cap a l’ Homo resistentus. Sí? ¿El català només sap resistir? No sap guanyar? ¿Som herois morals de telefilm costumista que ens mereixem sempre guanyar i sempre perdem? ¿És el 27-O una victòria lenta o una derrota lenta? On és la llum? La vaig veure al biberó que vaig comprar per a la meua filla el 27-O. Llet feta llum. Elèctrica. Fosforescent. Incandescent. Com una espasa làser servada per la petita princesa Leia. És la ferida lluminosa. És l’inici. I ens vam colar a la ferida, a la nafra, al trauma, al melodrama. Som dins. A la gran ferida de la llum de l’espai: La guerra de les galàxies, L’Imperi contraataca, El retorn del Jedi... Continua.