En totes les vides hi ha dates inesborrables: el naixement d’un fill, la mort del pare o la mare, una tragèdia nacional com l’11 de Setembre. Una de les dates inesborrables per a mi és el 19 de setembre del 1985. Jo era aleshores un nen d’11 anys que vivia a Ciutat de Mèxic i anava en cotxe a l’escola. Eren uns minuts després de les 7 del matí. De sobte, la carretera va començar a gronxar-se. El cotxe anava d’una banda a l’altra. Era com si voléssim. Va durar gairebé tres minuts. A l’escola circulava el rumor que el centre de la ciutat havia quedat arrasat. Al meu pare li agradava arribar al despatx cap a les 7. Vaig passar el matí mort de por.
El terratrèmol va tenir una magnitud de 8,0. Va causar la mort de com a mínim 5.000 persones, tot i que segurament el nombre real de víctimes va ser molt més elevat. L’endemà hi va haver una rèplica aterridora de 7,5.
El sisme que dilluns va sacsejar Turquia i Síria va ser de 7,8 i la terra no va parar de moure’s durant uns dos minuts. Les escenes que ens arriben d’Idlib, Alep, Hatay, Iskenderun i altres ciutats destruïdes són esgarrifoses. I són especialment commovedores per als que tenen records dels grans terratrèmols que han viscut.
Vint anys després de la catàstrofe de Ciutat de Mèxic vaig anar al Pakistan per informar sobre l’ajuda enviada pels Estats Units amb motiu del gran terratrèmol del 2005 al Caixmir, en què es calcula que van morir 86.000 persones. La primera nit que vaig passar a Islamabad em va despertar per sorpresa enmig de la nit un petit terratrèmol que va durar uns segons. Em vaig ficar sota el llit i, allà ajagut, amarat de suor, em va envair una allau de records de Mèxic.
L’endemà al matí un helicòpter pakistanès em va portar al que havia sigut una petita ciutat anomenada Balakot, a la província de la Frontera Nord-Occidental. Amb una població de 50.000 habitants, n’havia perdut 16.000 en un terratrèmol que havia durat menys d’un minut. Semblaven imatges d’Hiroshima després de la bomba atòmica; només havien quedat drets uns quants edificis entre les runes arrasades.
Sempre es diu que els terratrèmols són desastres “naturals”. És un terme enganyós. L’autèntic desastre és gairebé sempre d’origen humà, sovint per culpa d’habitatges i edificis mal construïts, amb insuficients suports estructurals, i amb l’agreujant d’una incompetent gestió de la crisi després de la catàstrofe.
Al Pakistan, les construccions de nyigui-nyogui eren sobretot conseqüència de la pobresa. A Mèxic, un país més ric que sobre el paper tenia una normativa estricta per a la construcció d’edificis aprovada arran de terratrèmols anteriors, el motiu acostumava a ser la corrupció governamental. Després d’aquest gran sisme, però, ja no es podia silenciar el fet que les torres d’oficines i els habitatges construïts pel sector privat continuaven intactes, mentre que els hospitals, les escoles i els ministeris construïts i gestionats pel govern havien quedat en ruïnes. El terratrèmol va treure a la llum la corrupció, estructural i moral, que niava al cor del règim gairebé dictatorial i desenvolupista de Mèxic.
Tampoc va ser de gran ajuda que el govern mexicà rebutgés la col·laboració exterior durant les primeres hores crítiques després del desastre. Enmig d’una catàstrofe no hi ha lloc per al nacionalisme ni l’orgull. La incompetència del govern va enfurismar molts mexicans fins aleshores resignats a mantenir-se allunyats de la política. Aquesta indignació es va traduir en la creació de moviments cívics de protesta i campanyes per aconseguir una governança millor. No és fàcil situar en el temps els orígens de la transformació de Mèxic en una veritable democràcia, però el 19 de setembre de 1985 podria ben bé ser la data. De les circumstàncies més tràgiques en port sortir un gran bé.
Potser també passarà el mateix a Turquia, sobretot si el president Recep Tayyip Erdogan respon a aquesta crisi amb la seva matusseria i paranoia habituals. Té en perspectiva unes eleccions crucials a la primavera i presideix un país que s’enfronta a una inflació de gairebé el 60%. No seria sorprenent que aprofités l’estat d’excepció de tres mesos que ha declarat per aconseguir com sigui un altre mandat. Si la resposta del govern turc no està a l’altura, si Erdogan fa la impressió d’haver perdut el contacte amb la realitat, el terratrèmol també podria ser la seva perdició.
Encara tinc menys esperances per a Síria, on no hi ha límits per a les crueltats que Baixar al-Assad està disposat a cometre per mantenir-se en el poder. L’ambaixador del país a les Nacions Unides ha dit que tota l’ajuda s’ha de canalitzar a través del govern, cosa impensable donada la reputació de corrupte d’Al-Assad. Faran falta altres mitjans per ajudar els desolats sirians.
I ara un últim record d’un terratrèmol: a Balakot vaig tenir l’oportunitat d’escoltar alguns escolars que van sobreviure a la catàstrofe però que hi van perdre la família. Resultava difícil contenir les llàgrimes davant de la seva serenitat. Ara penso en els nens que aquesta setmana han perdut els seus pares o –igual de dolorós– en els pares que han perdut els seus fills.
En aquesta època de la guerra d’Ucraïna i altres desastres, ¿serem encara capaços de ser constants i reunir la caritat i compassió necessàries per contribuir, amb intel·ligència, a la llarga recuperació que ens espera?
Cap al migdia d’aquell dia de setembre del 1985, la meva mare va venir a l’escola i em va portar a casa, on el meu pare em va abraçar. Encara avui penso en la gran sort que vam tenir i se’m trenca el cor per tots els que no van ser tan afortunats.
Copyright The New York Times
