Una de les meravelles de la ciència, d’aquest sistema harmònic no conflictiu català d’ascensor-coet gallinaci, és que éssers nascuts als anys vuitanta o noranta (i aviat al dos mil) repeteixin i s’autorepeteixin que són xarnegos (o… poseu-hi la paraula que us plagui). Subvencionats per la pedagogia d’altaveus 360 transmèdia del victimisme-dolenteria feta plataforma de la no realitat. Ara bé, aquest no és el pollastre caníbal sideral del segle XXI. Però per a això cal tornar a estudiar. I esclar, a repetir curs, que ja no es fa, perquè tothom sap que no cal repetir res. Tot el món és bo i tot és bo. Mmmm… de dolor.
Hi ha un professor que l’altre dia plorava sense llàgrimes. Va començar a fer classes de català a un institut. Duia una bossa carregada d’il·lusió. De, ei, ho farem. El cap –trinxat– de català li diu com a benvinguda: “Aquí el català és una llengua morta”. Era el 2018. El dia següent el noi entra a l’aula. Molt bé. Quan torna, el segon ja tenia una queixa davant la direcció. Alguns alumnes protestaven per això: “El profe de catalán nos obliga a hablar en catalán en classe de catalán”. Literal i letal. No abandonem l’aula.
El 2025 aquest professor va pels passadissos d’un altre institut i sense tenir cap orella biònica sent com les classes (de tantes assignatures) es fan en… castellà. I ell cada dia es va tornant sord i mut com a llei natural d’adaptació al medi hostil. Un dia el confondran amb una escombra, un extintor, un paper a terra. Era professor. Professor de català. I català. Per què… en qui moment tot va començar a anar-se’n a la merda? Eh?
Sí, perquè es va creure que això del català era com el castellà: que s’aprèn respirant l’aire de Catalunya. En aquest país només hi ha una immersió: la del castellà. El saps ja abans de néixer. És una llengua preinstal·lada, baptismal. Però es va creure que tot aniria sol. Que tothom és bo per naturalesa. Que tot és una festa. I es va cedir a tot. Perquè no volem mal rotllos. I menys propaganda irreal del català uneix: el que cal són lleis que es compleixin i un estat mental i real per fer-ho. La resta és droga i camamilla. Perquè després ve la resta: soc xarnego, marcià o marsupial. De quarta, sisena generació. I siguis amable. I m’has d’entendre. I els meus drets. Els teus me’ls passo pel forro. I després: "Estamos en España! Antes lo que nos une que lo que nos separa".I ja sabem com acabarà tot.
Mentre a la Catalunya de 2025 les imatges i les paraules d’autoproclamats nous catalans xarnegos que aviat tindran dos anys de vida postplacenta i de tot dret que passi a cinc mil quilòmetres d’aquí i no tingui res a veure amb Catalunya, aquests dies han sortit milers d’imatges no vistes que dormien a la Universitat de Califòrnia. És un fons del magnat de la premsa nord-americana William Randolph Hearst. N’hi ha de la Guerra Civil. Fan obrir els ulls les dels franquistes ocupant Lleida el 1938. A cavall com cowboys. Galopant des de Fraga. Polsegosos. Vibrants. Amb la mà alçada. I el verb disparant.
Són imatges que esborren-maten altres imatges. Les que no es veuen ni es volen veure. De la gent que ja hi era. Els catalans de 1938 també es van preguntar: en quin moment tot se n’ha anat a la merda? I van aguantar. Perquè els de 2025 repetim: en quin moment tot se n’ha anat a la merda? Quan la pregunta es repeteix és que la ferida ja només és d’uns.
