Hi ha una modalitat de corrupció que en podríem dir de baixa intensitat, que no està tipificada com a delicte al Codi Penal i que, segurament per això, està força estesa. No consisteix necessàriament a prevaricar, ni a embutxacar-se diners de les arques públiques (tot i que són pràctiques que mai no es descarten), però sí a desdibuixar i confondre els límits entre l'interès general, l'interès de partit i l'interès personal, de manera deliberada i amb l'objectiu de traure'n profit. Per aconseguir-ho, un dels recursos més habituals és l'empobriment del llenguatge. Es fan servir les paraules de tal manera que perdin el seu significat, o que n'adquireixin un de nou o fins i tot contrari al que solien tenir, i s'intenta d'aquesta manera fer veure allò que no és, fer passar bou per bèstia grossa.
Aquests mals malabarismes lingüístics (semàntics, sobretot) són tan antics com la política, però no per això són menys desagradables ni menys perniciosos, perquè degraden el llenguatge en l'esfera pública, i el llenguatge és, evidentment, la primera eina que hem de menester per organitzar-nos, per debatre, per discrepar, per posar-nos d'acord i per ocupar-nos entre tots (això és la democràcia) de la cosa pública. Si comencem per prendre'ns el llenguatge com una cosa que es pot utilitzar de qualsevol manera, o que es pot adulterar a conveniència, el debat públic perd contingut i sentit, i qui en surt perjudicada és la comunitat. No és exagerat afirmar que el polític que no respecta les paraules tampoc respecta els ciutadans.
D'aquesta falta de respecte no és que en tinguem mostres, sinó que cada dia en rebem allaus. El fenomen és transversal i es produeix des de tots els punts de l'arc parlamentari, tot i que, per descomptat, qui més hi persisteix, i qui més treballa la tergiversació, la mentida, la mitja veritat, el cinisme i allò que solem definir com a barra, és la dreta nacionalista espanyola, que de tota la vida ha entès que aquesta és la forma de comunicació que més li convé. Però aquest dilluns ens en va oferir un exemple preclar el socialista Jaume Collboni.
Candidat (repetidor) a la batlia pel PSC, Collboni deixa el govern de Barcelona a quatre mesos de les eleccions: “Barcelona necessita un canvi, i jo vull ser qui dugui aquest canvi”, assegura. Després de vuit anys com a soci de govern amb Ada Colau i els comuns, ocupant els càrrecs –per aquest ordre– de segon i primer tinent d'alcalde de Barcelona, la barra que s'ha de tenir per desdir-se de la pròpia actuació i proposar-se com la solució a allò que ell mateix deu haver fet malament (perquè aquesta situació que “necessita un canvi” és responsabilitat seva directa) ha de ser tan superlativa com directament proporcional a la inconsistència de la paraula del personatge. Les eleccions a Barcelona duen camí de ser una fira de curiositats especialment bigarrada. Però de moment, el ja extinent d'alcalde, de tant abusar del llenguatge, hi ha fet una aportació: de la política dels xarlatans d'ara endavant també en podem dir fer un Collboni.
