Tothom que sigui amo d’un gat sabrà que el felí, a diferència del gos, no s’ho menja tot en tres segons. El gat és llepafils. Si té gana –o desig– miolarà, però si el que li dones no li és de grat, et mirarà amb menyspreu, intentarà obrir l’armari on deses les seves llepolies i, finalment, t’abandonarà per anar a pidolar a cal veí. El gos, ja ho sabem, s’ho endrapa tot, sigui el que sigui. Qualsevol amic que tingui gats et pot dir: “A la Bola li agrada això, al Tell li agrada això altre, sembla mentida” (els noms dels felins, en aquest cas, estan basats en fets reals).
I vet aquí que, sabent tot això, sabent que els gats es guien per l’olfacte (quan el sac de pinso està a punt d’acabar-se, que no fa tanta olor, ja no els agrada tant), l’inventor que creï l’aliment de gats total ho té tot. I l’aliment existeix. És un sobre de menjar (el que en diríem “llauneta”) que venen a les grans superfícies. És imbatible. Gat que el tasta, gat que no vol res més. Li pots donar “llaunetes” d’altres marques, del mateix preu, que ensumarà, displicent, i es dedicarà a la seva activitat preferida: llepar-se l’engonal amb la cama amunt provocant l’enveja més absoluta de Simone Biles.
En tot cas, l’ideòleg de la barreja mereix un premi a l’emprenedoria. Per què aquesta, justament, és tan exitosa i les altres no? Com ho ha fet? En quants gats ha provat la fórmula? Tots sabem que si un gat no vol menjar-se una cosa, per gana que tingui, no se la menjarà. Una amiga que també és mestressa de felins, em dona la hipòtesi d’aquest fenomen llaunístic: “Hi posen fentanil”, em diu. I ja, d’aquest aliment felí, en diem “el fentanil”.
