Fent una ruta canalla per València
Sempre és una alegria baixar a Castelló per compartir uns dies amb la família de la meva dona i gaudir del privilegiat microclima i dels arrossos del ditet de la propera Benicàssim. Al restaurant Villa Sofía (la Cort, 27) vaig gaudir-ne d’un amb galeres, rap i sèpia d’aquells que inviten a rascar el socarrat amb la cullera de fusta perquè no s’escapi cap gra d’arròs.
Diumenge de Pasqua vam enfilar en tren cap a València per fer-hi tastet gastronòmico-cultural. Al Centre Cultural Bancaja (plaça de Tetuan, 23) vam conèixer l’obra de Vicente Ortí (Torrent, 1947), escultor que treballa amb mestria la fusta, la pedra i el ferro per donar sinuosa forma a unes obres que desprenen sensualitat i que ell mateix, present a la sala, ens va invitar a acaronar amb les mans.
Amb l’estómac grinyolant vam arribar a Canalla Bistro (Mestre Josep Serrano, 5), l’aposta més eclèctica i cosmopolita de Ricard Camarena, un dels xefs valencians de més prestigi i projecció internacional. Un espai ampli però igualment acollidor, una carta que provoca salivera i un equip de sala que va atendre’ns a la perfecció durant tot l’àpat. A l’atac, canalles! Ostres (generoses) amb ceviche i escabetx japonès, intens tàrtar de tonyina picant amb arròs de sushi, bunyol cremosíssim de bacallà amb emulsió de miso, taco mexicà de cua de bou i bao de porc pequinès per fer 12.500 km en un obrir i tancar de boca i un sandvitx de pastrami que prioritza la intensitat dels sabors envers l’opulència del referencial entrepà novaiorquès del Katz’s.
Amb l’estómac extasiat vam endinsar-nos a l’exposició Joan Miró, ordre i desordre (a l’IVAM fins al 17 de juny), mostra que recorre el període 1969-73, en què el geni català va esquinçar els límits del seu art per dur-lo al carrer, al teatre i a l’autodestrucció. Miró, canalla suprem.
