El fenomen sardanístic actual (1949)

De l’article de Josep Pla (Palafrugell, 1897-1981) a 'Destino' (23-VII-1949). Traducció pròpia. Feia només quatre anys que el franquisme autoritzava les sardanes. Diumenge vinent és el Dia Universal de la Sardana. La peça que enllaçarà les celebracions d’aquesta diada serà Jorn alegre, de Josep Serra i Bonal (Peralada, 1874 - Barcelona, 1939), estrenada fa 95 anys. Enguany també s’escau el 150è aniversari del naixement i el 85è de la mort d’aquest músic que Pla anomenava “el Ruyra de la sardana”, pare de Joaquim Serra i Corominas (Peralada, 1907 - Barcelona, 1957), un altre clàssic del gènere.

La sardana s’està projectant arreu de Catalunya amb prodigiosa velocitat. Ens trobem davant un magnífic moviment popular, que res no té a veure amb el folklore, ni amb vitrines, ni museus ni subvencions. En llocs on els empordanesos, vint anys enrere, no hauríem ni pogut imaginar que es ballessin mai sardanes, s’estan creant cobles i la gent vol ballar-les. Fa poc vaig presenciar una audició de sardanes davant la Llotja de Perpinyà. [...] En aquest marc meravellós, tan antic i tan modern, tan gòtic i tan comercial, vaig tenir el plaer de sentir sardanes. [...] La millor societat de Perpinyà era allí, perquè, segons sembla, la sardana apassiona al Rosselló les persones de gust més popular i les de gustos més refinats. [...] Les millors cobles són les de l’Empordà i de la Selva, comarques històriques de la sardana. Són capdavanteres de qualitat les cobles de la Bisbal, Cassà de la Selva i Torroella de Montgrí. Aquests homes tenen el gran bufec a l’aire lliure i, a més, saben fer pianos. Mantenen el nervi tens i alhora saben singlar dolçament pels acords suaus. Però, quants canvis, Déu meu! S’ha acomiadat de mi, abans d’embarcar-se cap a Amèrica, el meu entranyable amic Rigau, un dels més grans, si no el més gran, intèrpret que mai ha tingut la sardana. [...] Poc temps després de la marxa de Rigau, s’ha esdevingut la mort de Bardosell, un altre gran mestre. Dues grans baixes, recuperades, si més no, per la presència als entarimats d’un músic de gran futur, d’una força pulmonar magnífica, el meu amic Viladesau, compositor i director de la cobla de Torroella. És ara l’esperó de l’ascens i la lloable competència a l’aire lliure. He rebut des de Perpinyà un llibre excel·lent –escrit en francès– sobre la sardana. L'autor, Henri Pepratx-Saisset, i l’editor, el Comitè Rossellonès de la Sardana. És un autèntic manual sobre aquesta dansa, que havent desbordat els límits de l’Empordà i la Selva ha d’anomenar-se pròpiament catalana pel fet d’abastar tot el nostre àmbit geogràfic. El nom de Pepratx és ben conegut en els annals del nostre renaixement. El seu pare, Justin Pepratx, va traduir L’Atlàntida, de Verdaguer, al francès, amb gran to i literària dignitat. El fill ha volgut unir-se a la projecció de la sardana en el Rosselló, escrivint un llibre que cal considerar com el millor manual publicat sobre la sardana. [...] Però el millor assaig teòric –quasi filosòfic– i alhora pràctic, és el de John Langdon-Davies, titulat Dancing Catalans (Ed. Jonathan Cape, Londres, 1929). No hi ha res en la nostra llengua –excepte el poema de Maragall– comparable a aquest assaig. [...] Tinc l’esperança de llegir algun dia el que Carles Riba ens podria dir sobre la sardana. [...] La sardana es balla arreu. Però una cosa és saltar i voltejar juntes les mans i una altra ben diferent és ballar una sardana estructurada, construïda, estilitzada. Per què ha pres aquestes formes plàstiques modelades i precises? La pregunta suggereix tal quantitat de meditació i reflexió que imprimiria dignitat als esplais que pogués dedicar a la nostra dansa un esperit altament cultivat.