Sembla una notícia menor, i de fet la gran majoria dels mitjans d’aquí no la van ni recollir; però també resulta significativa d’un fenomen que, sense tenir res de nou, val la pena de subratllar i analitzar.
El dimarts 29 de juny, avui fa una setmana, el chief minister o ministre principal de Gibraltar, Fabian Picardo, era el ponent convidat d’un esmorzar col·loqui al Club Siglo XXI de Madrid per parlar-hi sobre la problemàtica del Penyal en el context de la pandèmia, del Brexit, etcètera. Minuts després de l’inici de l’acte, però, el seu discurs es va veure interromput i boicotejat amb crits de "¡Gibraltar español!" i una reproducció a tot volum de la Marxa reial per part d'alguns membres de les joventuts de Vox, que tot seguit van reivindicar l’acció amb la piulada següent: “Al pirata Picardo hay que recibirle como se merece. Una pena que haya quien invite a desayunar en Madrid al jefe de esa cueva de malhechores que está arruinando el Campo de Gibraltar”. Naturalment, al dirigent gibraltareny no li va servir de res recordar que, el 2003, un 99% dels llanitos es pronunciaren en referèndum per seguir essent britànics, en lloc d’esdevenir espanyols.
El més interessant, però, van ser les reaccions. A la mateixa sala del col·loqui, en presència de l’ambaixador britànic que presentava el ponent i en el marc d’un Club Siglo XXI que no és precisament un cau de friquis ni de marginals, alguns dels assistents van aplaudir el boicot. Després, Twitter s’ha omplert de comentaris del tipus “No os he votado nunca, pero con el acto de hoy tenéis todo mi respeto...”, “¡Cómo invitan a ese señor, jefe de las mafias que arruinan a los españoles”, “Si España fuera un país serio, ese imbécil no entraría en el país”, “Vox los más grandes, los únicos que nos defienden”, “¿Y no han metido en un calabozo al pirata ese de Picardo?”, “Bien hecho. Al pirata inglés, ni agua”, “Así hay que actuar en todos los ámbitos en defensa de España”, etcètera.
Sí, ja ho sé: Vox va obtenir en les darreres eleccions generals espanyoles 3.656.979 vots. I el partit ultradretà, com per acreditar la seva filiació joseantoniana, mostra una autèntica obsessió amb Gibraltar, territori que Santiago Abascal proposa bloquejar per terra, mar i aire fins que capituli i arbori la bandera rojigualda.
Tanmateix, el fenomen va més enllà de Vox. Si es fixen en el dispositiu diguem-ne argumental que embolcalla la consigna franco-falangista de ¡Gibraltar español! (piratas, malhechores, mafias, imbécil, calabozo...), només cal substituir piratas per golpistas i és exactament el mateix discurs que un enorme bloc político-mediàtic –comprès entre La Razón i El Mundo passant per l'Abc, entre el PP i Vox passant per Cs– aplica a l’independentisme català; el mateix. També és idèntic el menyspreu per la voluntat de la ciutadania concernida: Gibraltar és espanyol per raons geològiques, tel·lúriques, encara que pràcticament cap dels seus habitants vulgui ser-ne; Catalunya és Espanya per designi immanent i irrevocable de la geografia, o de la història, o de la Divina Providència, al marge de quin sigui el percentatge de catalans que creguin el contrari.
Però, insisteixo, el problema no és només Vox. El problema és que aquestes actituds –aquest relat– impregnen com a mínim tot un hemisferi de la societat, de la política, del periodisme i del pensament espanyols d’avui mateix. Si no fos així, si no existís aquest humus tan àmpliament difós, no s’explicaria l’eclosió de Vox, que va passar en quatre anys (2015-2019) del 0,23% al 15,09% dels sufragis; tampoc no s’entendrien l’amplitud de la catalanofòbia publicada al llarg de la darrera dècada, o la virulència del rebuig als indults contra els nou líders independentistes.
L’altre dia Pablo Casado va causar una certa sensació al Congrés de Diputats quan igualà els dos bàndols de la Guerra Civil dient que els republicans volien “democràcia sense llei” i els franquistes “llei sense democràcia”. I bé, si l’aspirant del PP a la Moncloa va dir això, si equiparà un govern legal i legítim amb una facció colpista, si escamotejà el fet crucial que l’anarquia dins del camp republicà fou una conseqüència directa del cop militar, és perquè sap que això no li farà cap dany electoral; al contrari, que el posa en sintonia amb milions d’electors de dretes, i potser facilita i tot que molts d’aquests (els decebuts amb l’enfonsament de Ciutadans, aquells que potser troben les maneres de Vox massa agrestes) el votin.
En l’episodi del boicot a Fabian Picardo que he explicat al començament, i en els comentaris posteriors a les xarxes, la consigna de ¡Gibraltar español! ha estat central. Però es tracta d’una consigna feixista, ideada per la Falange dels anys 1933-36, cridada i pintada pels estudiants del SEU que, en ple franquisme, assetjaven l’ambaixada britànica a Madrid o el consolat barceloní del carrer de Jonqueres. Ningú a Itàlia –ni Salvini– gosaria utilitzar consignes mussolinianes com aquella que deia Credere, obbedire, combattere.
Joan B. Culla és historiador
