És masclista perquè és pobre, ignorant, de classe baixa. Té una altra cultura, una altra religió. És masclista perquè és de poble o de muntanya, alcohòlic o drogoaddicte. Perquè ha tingut una infantesa traumàtica, és empresari, és de dretes. Hi va haver un temps en què les dones, quan topàvem amb la misogínia, miràvem d’entendre’n les causes. Sense voler-ho, en el procés vam anar carregant alguns col·lectius masculins amb l’estigma de ser els únics capaços d’agredir-nos i violentar-nos. Era més fàcil que confrontar-nos amb la crua veritat: que l’únic que tenen en comú els violadors, els assetjadors i els maltractadors és que són homes. La qual cosa no vol dir que tots els homes siguin violadors, assetjadors i maltractadors, ni que no hi hagi dones que actuen amb maldat. Cadascuna de nosaltres es va enganyar a si mateixa d’una manera diferent. Què havíem de fer? Volíem i ens havíem de relacionar amb homes. Hi ha feministes radicals partidàries del lesbianisme polític, però a algunes ens agraden molt els homes i hem buscat vies per distingir els potencialment perillosos. Però darrere la porta tancada, al dormitori, en la intimitat, és difícil saber si el que passa és el que ha de passar, si ho volem o no i en cas de no voler-ho què hem de fer. La culpa per l’excitació involuntària i després per no haver dit que no o no haver-ho fet amb prou contundència serveixen per silenciar el relat dels fets. De vegades fins i tot a dins dels nostres propis caps. Que la cultura sexual hegemònica elideixi sistemàticament el procés de seducció i coneixement mutu no ajuda a esmolar l’única eina que ens pot guiar en aquest context: la intuïció. I la consciència del propi desig no és fàcil de desenvolupar sota la influència aclaparadora i precoç de representacions masculines i masculinitzants. El que vull fer no és necessàriament el que desitjo fer, i prova d’això és que fins i tot en un espai de llibertat com és el sexe abunden els comportaments adotzenats. La pornografia és avorridíssima, repetitiva, mancada d’imaginació i recursos i els pitjors amants són els que intenten imitar-la. La violència masclista i degradant que representa sistemàticament està generant una nova visió de les dones en els homes que la consumeixen amb un impacte enorme en les relacions íntimes. Cosa que no ha de servir, tampoc, per justificar els comportaments vexatoris. Si no imites els assassins en sèrie veient ficcions policíaques, el consum de porno tampoc pot convertir-se en una excusa.
Sí, dormíem més tranquil·les quan classificàvem els homes en bons o dolents en funció d’elements externs, quan els únics masclistes eren els moros. Fins i tot jo m’ho vaig creure quan creixia amb un pare que imposava obediència i sotmetiment: que fora d’aquella casa, d’aquell barri, d’aquella religió i aquella cultura els homes eren d’una altra pasta, respectaven sempre les dones, les tractaven com deia la Constitució: com a iguals. Va ser una enorme decepció descobrir que els molt cultes i formats, en la cúpula de la piràmide del saber, et podien fotre mà exactament igual que ho feia un obrer a la fàbrica, que un intel·lectual podia ser un torturador, un activista reputat, un polític d’esquerres, un iogui vegetarià, un amic... poden camuflar un veritable depredador que no entén un “no” com a resposta o que aprofita les teves vulnerabilitats per manipular-te i que acabis creient que el problema ets tu. En el moviment feminista fa temps que circula el que les veteranes van descobrir fa anys, quan el debat encara girava al voltant del dilema de la doble militància: no hi ha res que s’assembli més a un masclista de dretes que un masclista d’esquerres. Mal que ens pesi, no hi ha res que ens permeti preveure qui serà un porc. Pels seus actes els coneixerem, no pels seus discursos, encara que siguin els més feministos del grup.
