Feminismes i genètica: més debat, menys eslògans
Arran del cas recent –i difícil de justificar– d’una coneguda figura mediàtica, s’ha posat de nou sobre la taula la qüestió de la gestació subrogada, que es coneix com a “ventres de lloguer”. La reacció de la ministra d’Igualtat ha estat clara: ha recordat que la nova proposta de llei sobre drets sexuals i reproductius classifica aquesta pràctica com a “violència contra les dones”, aquestes dones que “lloguen” el seu ventre, únicament motivades, diu també Irene Montero, per la pobresa i la precarietat en què malviuen. Fins i tot sense entrar en els aspectes ètics de la gestació per substitució, que és el terme que empra la llei, em sembla que, com a mínim dins dels feminismes, caldria erradicar la denominació despectiva de “ventre de lloguer”, perquè carrega la responsabilitat d’una pràctica considerada nefasta sobre aquestes dones presentades com a víctimes explotades, indefenses i sense veu. L’expressió objectualitza, a més, els seus cossos.
Montero cita com a exemple les clíniques de gestació subrogada a Ucraïna i incita els mitjans de comunicació a difondre la situació de les dones que són objecte d’aquest tipus d’explotació. És una intenció ben lloable, contrària al cinisme de Ciutadans, que fa de la maternitat i la paternitat una transacció econòmica com qualsevol altra dins del sistema capitalista neoliberal, i a la hipocresia del PP, que ara diu que s’hauria de legalitzar la gestació subrogada si no hi ha contraprestació econòmica, ni directa ni indirecta; però, com es pot comprovar? És evident que aquesta pràctica dona peu a injustícies i violències flagrants que s’han de combatre, però potser també caldria exposar què passa en altres països on està regulada, i parlar directament amb les persones involucrades, per conèixer les seves circumstàncies i les seves raons.
El debat sobre aquest tipus de gestació per substitució s’hauria de posar en relació amb les noves formes de parentalitat o de família. Per exemple, l’adopció internacional també planteja qüestions ètiques, però els feminismes hi passen de puntetes, en general. Es dirà que és molt diferent adoptar una criatura que ja ha nascut i que es troba en una institució perquè els seus progenitors no han pogut fer-se’n càrrec que pagar perquè algú altre “fabriqui” aquesta criatura, i és ben cert. Però sabem que, en força països, aquestes institucions han utilitzat mètodes poc ètics, i fins i tot compravenda de nadons pura i dura amb persones en situació de pobresa. No per això es proposa prohibir l’adopció internacional, sinó regular-la encara més.
Totes les altres formes de reproducció assistida plantegen dilemes ètics. Fa uns dies els mitjans es van fer ressò de la reivindicació d’algunes “filles i fills de donants”, tal com es presenten, de conèixer qui són les persones que van donar els gàmetes amb els quals van ser engendrats. L’argument més repetit per defensar aquesta reivindicació ha estat el de preguntar-se a qui beneficia l’actual anonimat; la resposta, el “lobi de les clíniques” especialitzades, és simplificadora, perquè moltes persones, especialment dones soles o en parella, s’han beneficiat també d’aquest sistema. Un altre argument que donen és el dret de “conèixer els seus orígens”. ¿Però els orígens són els òvuls i els espermatozous?
Crec que és necessària una reflexió en el si dels feminismes sobre la rellevància creixent de la genètica en el marc de les polítiques identitàries. S’ha lluitat molt per legitimar altres formes de parentesc i de família que els lligams de sang tradicionals, i perquè les parelles del mateix sexe-gènere i les persones soles puguin accedir a la maternitat i la paternitat. El projecte de llei esmentat diu, literalment, que “la filiació serà determinada pel part”; ¿això no resulta antitètic amb aquesta obertura del marc familiar heteronormatiu?
Les feministes també actuen decisivament en defensa dels drets i desitjos de les criatures i adolescents, que de vegades entren en contradicció amb els dels seus progenitors. Encara que s’arribi a la conclusió que no s’ha de legalitzar la gestació per substitució al nostre país, caldria sobretot primar els drets de les quinze mil criatures ja nascudes amb aquest sistema que viuen aquí, per tal que no siguin estigmatitzades. Però si es decideix penalitzar la gestació subrogada, si algú se salta la prohibició i vol tornar a casa amb una criatura, què passarà amb aquest nounat? Se li farà un examen genètic? Si no el supera, ¿caldrà que se’l “torni” com un paquet?
Són qüestions en què no valen les respostes ràpides que apliquen regles generals a casos complexos en què cal tenir en compte els drets de diverses persones, especialment les que no han tingut cap veu en l’assumpte, que són les criatures ja nascudes. Malauradament, no sempre és així, però els feminismes, i, per extensió, la societat en general, haurien de poder plantejar-se serenament, sense utilitzar arguments fàcils ni eslògans, tot tipus de debat sobre temes sensibles i difícils sense por a fer-se un gol en pròpia porta.
