El feminisme no té a qui votar

Quin espectacle tan lamentable ens van oferir Sánchez i Feijóo dilluns a la nit, quina pèrdua de temps i quin menyspreu als espectadors-ciutadans que vam suportar les dues hores. Al ritme que va la degeneració del debat públic, el pròxim cara a cara que el facin directament en un ring. Si del que es tracta és de buscar la màxima audiència com si la política fos un talent show, no em sorprendria gens que els candidats estiguessin disposats a participar en un combat de famosos com els que organitzen alguns youtubers estrella.

La inútil trobada encara resulta més insultant si s’analitza des d’una perspectiva feminista. Dos senyors amb vestit fosc barallant-se com si l’espècie no hagués evolucionat i fent-ho també parlant de violència masclista. No crec que m’erri si dic que el tema els importava un rave. A una de les poques preguntes explícites que va formular Ana Pastor al gallec, aquest va saltar automàticament amb el “y tú más” de la llei del només sí és sí. I Sánchez, que va fer cara de compungit i va abaixar encara més el to de veu per demostrar la seva afectació pels assassinats masclistes, no va donar cap explicació sobre l’error legislatiu que està comportant un dolor afegit a unes víctimes que ja havien passat un calvari per sobreviure als abusos. Si per un segon Sánchez o Feijóo s’haguessin aturat a pensar en el que s’estava debatent, no haurien corregut a atacar-se o defensar-se ni s’haurien permès prostituir amb tanta facilitat les dones que han estat abatudes per aquesta terrible xacra. La compassió real davant de les atrocitats del masclisme és tan corprenedora que fa que el tactisme, l’estratègia i qualsevol altre objectiu passin a segon pla.

Una de les coses més sorprenents del feminisme és que és l’únic sistema de pensament, l’única matèria sobre la qual els senyors es pensen que 1) no hi ha expertes i 2) no cal formar-se ni informar-se. Es dona la paradoxa que el moviment ha aconseguit canviar la consciència col·lectiva fins al punt que ja ha quedat èticament establert que l’únic posicionament just és el de la igualtat. Aquesta victòria és tan evident que fins i tot el líder d’un partit que ha posat sempre traves a la llibertat de les dones com és el PP ha hagut d’adaptar el seu discurs. Ni que sigui, esclar, instrumentalitzant el feminisme per després trair-ne els principis allà on faci falta, com ha passat a Extremadura, les Balears o el País Valencià. Aquest canvi social, però, no va acompanyat del reconeixement a les figures més destacades del moviment. De fet, ara mateix molts polítics que es declaren feministes i es posen el feminisme a la boca no citen mai les dones que han contribuït al pensament per la igualtat. Ni a activistes ni a lluitadores, ni tan sols sabrien dir el nom de cap supervivent. Per no parlar de l’agenda. Es veu que no els cal saber ni quins són els drets de les dones ni què s’ha de fer per aconseguir la igualtat plena. En el cas del PSOE es dona l’estranya situació que Sánchez ha aconseguit buidar el capital simbòlic feminista associat al partit en una sola legislatura. Cedint la cartera d’Igualtat a una ministra incompetent que ha agreujat el malestar de la meitat de la població i fustigant les veus crítiques de la seva pròpia formació, tot i que moltes d’elles són referents de prestigi d’una densa xarxa d’organitzacions de base violeta que va més enllà del color polític de preferència.

Amb aquest panorama podríem dipositar les esperances en Yolanda Díaz, però resulta que Sumar ens ha sortit amb la macedònia del feminisme del 99%, que ha d’incloure uns homes a qui els agafa per apallissar dones quan tenen una crisi i, a més, s’ha d’ocupar de totes les causes hagudes i per haver perquè es veu que lluitar pels drets de la meitat de la població era poca feina.