Feminicidis: mesures polèmiques
Hem començat l’any amb quatre feminicidis i encara horroritzades per les xifres del desembre. La violència masclista és estructural, una qüestió social de primer ordre, i és evident la feina pendent com a societat per combatre-la. Les dades parlen per si soles. Davant d’aquests fets i de la nova proposta del ministeri de l’Interior d’informar les dones si la seva parella té antecedents per maltractament, com a advocades i feministes se’ns plantegen dubtes.
En primer lloc, sobre l’oportunitat de la mesura. En la nostra societat, en què estem acostumades a veure com es legisla a cop de titular i sense una estratègia i un plantejament rigorosos al darrere, sovint es prenen decisions que no han estat prou valorades i estudiades. Si ens aturem a analitzar aquesta proposta del ministeri, ¿és efectiva per a les dones que pateixen violència? ¿Sabem si estar al corrent d’aquests antecedents ens ajudarà a disminuir el perill de victimització? Les dones en risc, ¿no saben ja que la seva parella o exparella és un maltractador? ¿No estem, un cop més, infantilitzant les víctimes en lloc de fer-los costat i servir de suport en el seu camí cap a l’empoderament i la recuperació?
En segon lloc, i a falta de veure com es concreten aquesta i la resta de propostes d’Interior, no podem deixar de preocupar-nos per les línies vermelles que es podrien travessar pel que fa a la vulneració de drets de les persones amb antecedents en aquest o altres àmbits. Caldrà, en cas que tiri endavant, regular bé en quins casos s’aplica, fer les modificacions legals necessàries i vetllar perquè la mesura sigui proporcionada. El respecte pels drets de les persones en el procediment penal és una de les bases d’un estat democràtic, i cal ser curoses.
Cal ampliar la mirada i caminar cap a la prevenció perquè no hi hagi més agressors i millorar el suport a les dones que ja estan patint aquesta violència. Per al primer objectiu necessitem recursos, formació, sensibilització i rebuig social unànime a la violència i la discriminació masclistes, i també als comportaments socialment acceptats, als acudits, a la violència quotidiana. Articles com el que ha publicat aquesta setmana Javier Melero a La Vanguardia, en què carrega contra les dones que van denunciar el dramaturg i professor de l’Institut del Teatre Joan Ollé, contribueixen al discurs de la impunitat. Per donar suport a les dones que pateixen violència hem d’incentivar que denunciïn i, sobretot, que puguin ser en un lloc segur amb recursos per començar una nova vida. Per això hem de posar el focus en cadascun dels passos i agents implicats en el procés.
No ens podem permetre que a Catalunya es deneguin més de la meitat de les ordres de protecció i que moltes dones no s’atreveixin a denunciar perquè no tenen cap altre lloc on viure. Cal, també, que, en lloc de veure les dones que pateixen violència com éssers incapaços amb necessitat de ser tutelades per l’Estat, facilitem les seves fortaleses i reforcem el teixit social i les xarxes de sororitat. Actuem tard i amb pocs recursos, mentre que el patriarcat fa dècades que avança.
