Felisberto

He anat a Montevideo a seguir com un perdiguer les empremtes de Felisberto Hernández, que és com buscar als racons de la ciutat les estranyes plantes que germinaven als amagatalls de la seva ànima: “En un moment donat penso que en un racó meu naixerà una planta. La començo a aguaitar creient que en aquest racó s’ha produït alguna cosa estranya. He de tenir cura que no ocupi molt d’espai, que no cobegi ser bella o intensa, sinó que sigui la planta que ella mateixa està destinada a ser”.

Amb Las hortensias sota el braç m’estic en un banc de la plaça de l’Entrevero. La parella va viure a la torre del Rex, la cúpula de l’edifici erigit davant meu, a l’avinguda 18 de Julio. “Sempre m’oblido de portar una lent per veure com són les plantes que hi ha al verd d’aquests ulls; però ja sé que aconsegueixes el color de la pell refregant-te amb olives”. A la dedicatòria original del llibre s’hi llegia: “A la María Luisa, el dia que va deixar de ser la meva nòvia. 14-II-49”. Les seves pàgines narren la història d’un home a qui les seves pupil·les li donen alguna cosa que la seva dona només pot lliurar-li a través d’elles.

El Felisberto confessa a una de les moltes dones que el van estimar (no estem segurs de quantes el van adoptar apassionadament com a amant): “Si algun dia descobreixo que no existeixes ni m’estimes, tindré de nou la raó que he perdut i serà el verí que em mati”. Vivia obsessionat per la preocupació de l’amor, que sempre tenia a l’abast, però li faltava generositat per conservar-lo.

La María Luisa -en realitat África de las Heras- havia nascut el 1909 a Ceuta i era una de les millors espies de l’URSS. Va participar en la Revolució d’Astúries i va viure a Barcelona, on va ser molt amiga de Caritat Mercader. Va prendre part activament en les Patrulles de Control i en el Servei d’Investigació Militar. El 1939 va viatjar a Mèxic per desenvolupar activitats d’espionatge a l’entorn de Trotski. Va lluitar de manera molt audaç a la Segona Guerra Mundial darrere les files alemanyes, a Ucraïna. En acabar la guerra, va rebre l’encàrrec d’organitzar una xarxa d’espionatge a l’Uruguai. Amb aquesta missió va arribar a París fent-se passar per María Luisa de les Heras, una exiliada espanyola. No va trigar a conèixer, de manera gens casual, el Felisberto, que estava becat pel govern francès. “La María Luisa em demana que busquem junts un apartament”, escriu a la seva família el 22 d’octubre del 1948.

D’aquesta manera l’África va obtenir els documents legals que li van permetre instal·lar-se a l’Uruguai, on ràpidament va començar a desplegar la seva teranyina. Es van casar el febrer del 1949. “Ella vol posar-se a treballar com més aviat millor”, escriu el Felisberto a la seva mare el 12 de gener.

El matrimoni va durar dos anys.

Els qui van conèixer l’África ressalten la seva desbordant simpatia, l’adoració que sentia pels nens, el seu sentit de la lleialtat, les seves relacions amb la gent de l’alta cultura. Per a tots ells “la gallega” era molt més bona persona que el frívol Felisberto.

El 1967 l’África va tornar a Moscou. Va treballar com a instructora d’espies. Vivia sola en un apartament de dues habitacions amb el nom de Maria Pavlovna. En un informe dirigit als seus superiors, va escriure: “Crec en els ideals de la revolució, que sempre m’han guiat. Ni els anys ni les dificultats de la lluita han deteriorat les meves conviccions. Al contrari. Aquestes dificultats sempre han estat una font d’energia per seguir combatent per les meves idees. Gràcies a això puc viure tranquil·la i amb el cap ben alt”.

África de las Heras, àlies Pàtria, àlies María Luisa, àlies Ivonne, àlies Maria Pavlovna, àlies... va morir amb el grau de coronela de l’Exèrcit Roig el 1988, estalviant-se l’experiència de la caiguda del Mur de Berlín. Va rebre dues vegades l’Estrella Roja, un orde de la Guerra Pàtria de segon grau, una medalla de guerrillera de la Guerra Pàtria de primer grau i dues medalles al valor, i va ser enterrada amb honors militars. A la seva tomba un baix relleu de marbre la mostra com una àvia entranyable al costat de la paraula Pàtria gravada en castellà i del text “Coronel África de las Heras 1910-1988” en rus.

El Felisberto va morir el 1964. Les seves cendres s’han perdut, però en conservem les obres completes. Un cop va escriure: “Em sedueix cert desordre que trobo en la realitat. Aquí es troben la meva filosofia i el meu art”. Mai no va saber fins a quin punt va ser seduït per això. A cap amant va estimar més que a la fama, que solament se li ha lliurat generosament de manera pòstuma.