1. Durar. L'any 1982 el PSOE va arribar al poder amb unes expectatives i amb un suport electoral excepcionals. S’ha escrit molt aquests dies sobre això. Fins i tot en alguns casos s’ha arribat a dir que Felipe González ha estat el polític més important de l’Espanya moderna. És cert que Felipe González va arribar al poder amb una autoritat política (els famosos deu milions de vots) i moral (per fi un partit procedent de la tradició republicana al capdavant del govern) sense precedents. Simbòlicament, la seva victòria representava la desfeta definitiva de la dictadura. I no es pot oblidar la conjuntura en què ho va fer: amb la dreta franquista en plena travessa del desert i amb la desbandada general a la UCD, la peculiar constel·lació de regnes de taifes –petits grups personals i d’interessos– que s’havia format al voltant del rei Joan Carles i d’Adolfo Suárez.
Era un moment de canvi, amb les estructures polítiques del franquisme obsoletes, però amb l’aparell militar i repressiu de l’Estat intacte i, per tant, amb risc permanent que passés el pitjor. I, de fet, el cop d’estat del 23-F va aixecar acta del perill, per si algú en dubtava. Leopoldo Calvo Sotelo, el president de qui mai ningú es recorda, va agafar el poder tres dies després de l’assalt al Parlament i el va traspassar, un any i mig més tard i amb els colpistes jutjats, al PSOE, guanyador de les eleccions. Culminava així la Transició.
Felipe González, doncs, va arribar a la Moncloa amb molt de vent a favor, però amb totes les incerteses derivades d’una conjuntura en què encara semblava que tot era possible, el pitjor i el millor. I què va fer? Va posar la consolidació del poder per davant de les transformacions necessàries per fer evolucionar el país i les institucions i crear els hàbits democràtics que no tenien, és a dir, va deixar en segon pla la construcció d’una societat oberta. Es pot entendre. La prioritat era durar: que durés el nou règim i, evidentment, amb el PSOE al poder. Els riscos eren elevats en uns aparells d’estat que no havien estat renovats i, per tant, portaven dins l’herència del règim franquista. Prudència i contenció en comptes de fer passos endavant en la reforma democràtica. I així es va anar entregant a les forces econòmiques i socials hegemòniques en perjudici de la qualitat de la democràcia espanyola. I, de fet, l’agonia del PSOE a partir de 1993 va tenir alguna cosa de final de règim. Els excessos en l’ús de l’aparell d’estat –els GAL i la corrupció en són els exemples canònics– han quedat com les icones d’aquella davallada, que va obrir les portes a la dreta. I prou que li va costar a Aznar arribar, perquè la desconfiança en els que representaven el vincle amb la dictadura era encara molt gran.
2. Tancar. El vot del 82 era un capital per donar empenta a la cultura democràtica. No es va aprofitar, per por?, per inseguretat?, per comoditat?, per la pulsió conservadora que porta inscrita l’acció política? Probablement, una mica de tot. El fet és que el poder en mans dels socialistes es va anar tancant en si mateix i la distància amb la ciutadania es va anar eixamplant sense parar. Evidentment, amb el factor afegit i, no menor, de les exigències d’ortodòxia econòmica que el PSOE va assumir disciplinadament així que va arribar al govern. Però el dèficit de cultura democràtica que portava d’origen el règim del 78 demanava més. I les institucions requerien una adaptació a la nova societat que no sempre es va donar. Si no s’aprofiten els moments de canvi, costa molt més fer-les evolucionar. I quan va arribar la dreta, Aznar ja es va cuidar d’apoderar-se de tot allò que els seus antecessors havien posat sota control i tancar-ho una miqueta més encara.
D’aquelles inèrcies, aquestes misèries. Tímidament, alguns presidents posteriors, com Zapatero i Sánchez, han intentat obrir vies en benefici de les llibertats. Però l’estructura porta marca d’origen: la democràcia espanyola és rígida i parasitària. Si les reformes no es fan quan pertoca –amb autoritat política i moral per fer-les–, es paga.
