Felipe i Aznar com a símptoma
Entre els dos acumulen vint-i-quatre anys presidint governs espanyols: Felipe González entre el 1982 i el 1996; José María Aznar entre el 1996 i el 2004. Tots dos van tenir majories absolutes i majories relatives, per gestionar les quals van necessitar suports externs. Tots dos van buscar, i obtenir, el suport de partits nacionalistes bascos i catalans. I ara, molts anys després, alcen junts les seves veus per cridar contra una possible dissolució d’Espanya segons els pactes que es facin per investir Pedro Sánchez com a president.
Resulta evident, un cop més, que la política fabrica estranys companys de llit. Dos enemics acèrrims, que abans estaven disposats a treure’s la pell i quedar en carn viva, ara bramen amb veus estridents contra pactes indignes que busquen fins innobles. Ens alerten de dos grans perills, que segons ells porten el virus de la potencial destrucció d’Espanya. L'un és l’amnistia; l’altre, l’autodeterminació.
Anem a pams. L’amnistia, lluny de destruir res, simplement torna les fitxes a la casella de sortida. Torna a la política allò que mai no havia d’haver sortit de la política. És, efectivament, un reconeixement, per part de l'estat espanyol, del seu gran error: el d’haver apostat per la via judicial per encarar un conflicte polític de base constitucional. L’amnistia no és una mesura de gràcia o un perdó, és el mirall on queda reflectit l’error de l’Estat. Fins que no hi hagi una assumpció concreta i sincera dels errors comesos no es posaran els fonaments d’una possible solució.
L’Estat va abandonar la política, i va errar. L’independentisme no va saber gestionar les expectatives creades, i també va errar. L’Estat va reprimir i castigar, i lluny de resoldre el problema, el va agreujar. El sobiranisme ha resistit com ha pogut, però barallat i desunit ha minat la credibilitat guanyada. Som on som, i l’amnistia pot ajudar a refer un tauler de joc on l’art de la política torni a capitanejar els moviments. Si mirem més cap endavant que cap enrere, l’amnistia suma i construeix, i no destrueix més que l’ego arrogant i l’orgull ferit d’uns patriotes de “pelo en pecho” que segueixen segregant testosterona cada cop que obren la boca.
A parer meu, cal abordar l’amnistia com una baula d’una cadena que ha de portar més enllà, cap a solucions més estructurals i de més llarg abast. Perquè sigui així cal no caure en la temptació de vincular l’amnistia amb la renúncia a la unilateralitat per part del món independentista. Plantejar-ho així crec que seria un nou error, perquè podria fer impossible l’acord. No es pot demanar a l’altre el que tu no estàs disposat a fer. ¿Estan disposats els que demanen renunciar a la unilateralitat a renunciar ells mateixos a utilitzar de nou l’article 155 de la Constitució? Si de debò es vol l’acord, no cal subratllar-ne les línies vermelles, perquè tothom té les seves. Cal posar l’accent en les línies verdes, aquelles que poden conduir al pacte.
Imaginem que, tot i la seva complexitat, l’amnistia veu la llum i passa el filtre dels tribunals, inclòs el Constitucional. I després, què? Aquí és on entra el tema de l’autodeterminació i d’un possible referèndum pactat, el que per a molts de nosaltres seria la solució que aniria a l’arrel del conflicte. En el punt on som ara, i a l’espera de poder fer una reflexió de més abast, vull simplement advertir que en el millor dels casos qualsevol acord amb el partit socialista sobre un referèndum serà tirar la pilota endavant. Dit d’una altra manera: el PSOE pot pactar l’amnistia, i altres temes rellevants, i complir els acords. Pot pactar, en l’èxtasi de la necessitat, un simulacre de referèndum; però sapiguem que no el complirà. Ho sap tothom, i és profecia...
Agafem l’exemple de la taula de diàleg de l’anterior legislatura. Molta grandiloqüència en les formes, molta buidor en el contingut. Sempre amb alguna excusa per no reunir-la, gairebé sempre sense cap mena d’acord. Des d’una òptica catalana, i veient les experiències recents, hem de saber dues coses per calcular bé les coordenades de la negociació que s’accelerarà un cop constatat el fracàs de la via Feijóo. La primera, que un cop Pedro Sánchez sigui investit president, no se’l podrà fer fora a través d’una moció de censura, perquè requeriria una aliança amb el PP i amb Vox, totalment inviable. La segona, que els partits independentistes seguiran tenint molta força durant tota la legislatura, sobretot en el moment de votar els pressupostos o temes especialment delicats, que hi seran. Tanmateix, per molta força que es retingui, mai serà tanta com en aquest moment, el de la investidura. És ara que es decideix si hi haurà govern, i quin govern.