Felip VI s'alinea amb l'Espanya negra
BarcelonaSobre la polèmica sorgida al voltant del gest de Felip VI de no aixecar-se al pas de l'espasa de Bolívar en l'acte de presa de possessió del nou president colombià, Gustavo Petro, hi ha dues hipòtesis. La primera és que va ser un acte plenament conscient amb què el monarca espanyol va voler mostrar la seva oposició tant a la figura de l’artífex de les independències llatinoamericanes com al discurs anticolonial i antiracista que actualment simbolitza aquesta espasa. Tant Unides Podem com la triple dreta (PP, Vox i Cs) coincideixen en atorgar un valor diplomàtic al gest. Els primers per blasmar-lo i exigir una rectificació, i els segons per defensar-lo. Cal subratllar que, si fos així, el rei s’hauria extralimitat en les seves funcions, que s’havien de limitar a una presència protocol·lària per mostrar el seu respecte al nou president i no a fer cap acte amb significació política o que pogués ser interpretat com un desaire diplomàtic.
La segona hipòtesi, però, és que el rei no va voler mostrar cap posicionament ideològic amb el seu capteniment, i que simplement es va quedar assegut perquè la presència de l’espasa va ser improvisada i, a més, no és cap símbol constitucional al qual s’hagi de retre homenatge. Aquesta és la tesi que defensa el PSOE, que malda per treure ferro a la polèmica i acusa els seus socis de voler marcar perfil.
El problema per al PSOE és que, des del moment en què la dreta ha sortit en defensa del gest del rei i l’ha justificat denigrant la figura del nou president colombià per ser d’esquerres i pel seu discurs anticolonial, ara ja no pot fer veure que no ha passat res i que es tracta d’un gest “intranscendent”. La transcendència o no d’un fet l’atorga, entre altres coses, el ressò que té i les lectures que se’n fan. Si el PSOE considera que el rei no volia ofendre el seu amfitrió, llavors el que ha d’exigir a la casa reial és un comunicat en què s’aclareixi que en cap cas el gest de no aixecar-se s’ha d’interpretar com un acte de rebuig a la figura de Bolívar i, per extensió, a tots els governs llatinoamericans que se’n senten hereus. Si no ho fa, estarà donant ales al discurs de la dreta i aprofundint el distanciament entre Espanya i les seves excolònies, les quals, dos segles després de la seva independència, encara esperen algun tipus de reconeixement de les atrocitats que hi van cometre els conquistadores.
En el rerefons de la polèmica el que rau és l’enorme problema que té Espanya amb el seu passat. De fet, la dreta encara defensa la teoria que els espanyols van treure els indígenes americans de la misèria i els van portar la llum i el progrés, quan la realitat va ser completament diferent. En aquest sentit, Felip VI va actuar en conseqüència amb la visió històrica dels sectors més conservadors, que per això el van aplaudir amb entusiasme. En canvi, si s’hagués aixecat hauria mostrat una imatge de la monarquia més moderna i adaptada als temps. Al capdavall, però, conscient o no, va optar per alinear-se amb l’Espanya més negra.