El darrer llibre d’en Francesc Escribano, La terra i les cendres (Edicions 62) és la crònica periodística d’un seguit de viatges al Brasil, buscant el llegat material i espiritual del bisbe Pere Casaldàliga. Escribano va visitar per primer cop Casaldàliga el 1985, a la seva diòcesi de São Félix de Araguaya, al Mato Grosso, i un reportatge que va firmar per al programa 30 minuts, de TV3, va fer que la figura d’aquell claretià de Balsareny, d’aparença fràgil, conviccions fortes i un fi sentit de l’humor, trobés per fi el ressò que mereixia en la seva terra natal, on mai no va tornar. Després el mateix Escribano en va escriure la biografia, Descalç sobre la terra vermella, que va inspirar una minisèrie protagonitzada per Eduard Fernández.
Casaldàliga va ser un dels principals referents de l’Església progressista que al Brasil, com en d’altres parts de Llatinoamèrica, es va implicar en la lluita contra la pobresa i la desigualtat social. Va viure sota l’amenaça de mort per la seva lluita constant per la reforma agrària, contra els abusos dels terratinents i a favor dels drets dels petits propietaris i els pobles indígenes. Va ser un constant maldecap per a la dictadura brasilera i també per a la jerarquia eclesiàstica durant el pontificat conservador de Joan Pau II. La seva influència ha estat enorme, però el balanç de la seva feina, de les seves causes, és forçosament agredolç. La seva herència és, per damunt de tot, una actitud.
El mateix Escribano ho explica en el seu llibre, que per moments agafa un to melangiós perquè l’autor és un enamorat del Brasil i de la seva gent i ha viscut com a propis els seus moments baixos: els clarobscurs dels mandats de Lula i Roussef, les calamitats de Bolsonaro i la cronificació dels problemes que, malgrat les passes endavant que es van produir en el primer mandat de Lula, impedeixen als brasilers enfilar la via del progrés. Un progrés al qual podrien semblar destinats tant pel seu esperit empàtic i alegre (compatible amb la violència estructural) com per la riquesa del seu sòl –que és també l’esca del conflicte per la propietat de la terra–. Al Brasil, però, hi ha certa resignació vital que és a la vegada problema i remei: Ao final tudo dá certo, es diu. Al final tot s’arregla. I si no s’arregla, és que no som al final.
Bolsonaro ja no és president del Brasil, però la base social de la ultradreta no ha desaparegut. I Escribano ha constatat in situ que es tracta d’una base amb un fort component popular. Fins i tot antics lluitadors per la reforma agrària, o feligresos devots de Pere Casaldàliga, van esdevenir votants de Bolsonaro, atrets per un missatge simplificador carregat de fake news, decebuts per la corrupció que va desprestigiar el Partit dels Treballadors, i cada cop més tutelats mentalment per la poderosa església evangèlica, un lobi conservador que també va ajudar a encimbellar Donald Trump als EUA, i que ha crescut a Llatinoamèrica de forma gens casual en les darreres dècades.
Casaldàliga va morir el 2020, amb la fe intacta i la pau interior pròpia d’una persona que havia estat conseqüent tota la seva vida. Escribano va decidir tornar al Brasil per copsar què quedava del seu llegat. El 2021, encara amb Bolsonaro en el poder, va trobar el país “feliç i dividit com sempre”, segons diu en el seu llibre. De Catalunya estant, on durant anys ens han volgut fer callar dient que la política fracturava les famílies, aquest feliç i dividit em crida l’atenció, i m’ajuda a entendre la fascinació que el Brasil i els brasilers exerceixen sobre tots els que s’hi apropen.
