Llegim a l'ARA que la companyia minera canadenca Lucara Diamonds “ha anunciat la troballa d'un diamant «excepcional» de 2.492 quirats a la seva mina de Karowe, a Botswana”. És, es veu, el diamant més gran trobat des del Cullinan, descobert el 1905, que feia 3.106 quirats i va ser tallat en diverses peces, algunes de les quals formen part de les joies de la corona britànica. Vaja, tu.
Sorprèn molt la idea del valor. Un diamant val molt, perquè és escàs, sí, d’acord. Però si ens fixem en la idea de valor relatiu, podem pensar que hi donem una consideració perquè ho hem convingut així. Que un diamant sigui valuós pot ser tan ridícul com que una gota d’aigua sigui valuosa.
Resulta increïble que parlem d’una pedra fossilitzada i que aquesta pedra resulti ser el més bonic joiell de la història del món. Per quina raó la pedra, convertida en diamant, serà la joia, la peça, que ens emocionarà? És increïble i boig pensar que trobem, els humans, una pedra fossilitzada que serà l’emblema de tot un món. Però és absurd que una pedra sigui convertida en icona. És absurd que una pedra sigui convertida en bogeria. És absurd que una pedra sigui convertida en pedra, però és absurd que una pedra sigui convertida en tot el que importa i tot el que ens fa feliços.
