Felicitem-nos
Fa més de quinze anys, a Cambridge, en un college elegant i familiar, durant un sopar vaig intentar explicar a un nord-americà la realitat catalana, el nostre autogovern, la importància de l’escola i la llengua, el Parlament, la història i bla, bla, bla. L’home m’escoltava amb educació acadèmica, assentia, somreia. Em deixava dir. I quan, satisfet, ja m'havia esplaiat, la seva pregunta va ser demolidora: "També recapteu els impostos?". "No, això no", vaig respondre. "Llavors no teniu res, no teniu cap poder". El seu pragmatisme demolidor va ser una gerra d’aigua freda. Per a un observador extern, era evident: el nostre govern era de fireta, una concessió controlada des d’un poder superior. Tampoc no li havia dit que l’àrbitre que dirimia les tensions entre el poder real espanyol i el poder subsidiari català (el Tribunal Constitucional) també depenia 100% de Madrid. Va ser un bany de realitat.
Aquell episodi em va quedar gravat. Al cap d’uns anys va començar el Procés. Ho volíem tot. Alguns pensen que ho vam tenir a tocar. No. Fals. Sí que es va aconseguir eixamplar molt la consciència del poc poder que tenim i la necessitat d’aconseguir-lo, cosa per si sola de gran importància. Però a efectes pràctics, ens va perdre l’estètica. Va ser una borratxera d’il·lusió. Encara patim la ressaca del desencís, del mal humor. En alguns, fins i tot la ràbia. I bé, ara, de cop, quan menys ho esperàvem, d’aquella èpica i frustrada experiència en surt un acord per a un concert econòmic solidari, o com se li vulgui dir. El salt endavant en termes factuals és més que notable. El meu interlocutor estranger de fa tres lustres ara sí que diria: "Si recapteu els diners, teniu el poder". Naturalment, caldrà veure si, com i quan el que posa al paper passa a ser realitat, però el simple fet d’haver aconseguit que el socialisme espanyol accepti un acord en aquests termes, a més de sorprenent (no era gaire esperable que Sánchez s'hi atrevís), em sembla una evident bona notícia. Sánchez i Illa ja van desdir-se de l'amnistia i la van concedir. Ara accepten una hisenda catalana. Les coses s'estan movent.
La història ja les té, aquestes paradoxes. Després de set anys d’una repressió implacable que encara no s’ha acabat, en un ambient espanyol marcat per l’anticatalanisme visceral de l’extrema dreta, ERC, un partit derrotat i instal·lat en una greu crisi interna aconsegueix per a Catalunya l’acord més rellevant de les últimes dècades. Per descomptat, el seu compliment serà feixuc, amb alts i baixos i crisis recurrents. Però el que hi ha escrit i firmat servirà d’ara endavant com a punt d’ancoratge. L’altra paradoxa és que la gestió d’aquest nou poder la començarà a exercir un president no independentista, el socialista Salvador Illa, mentre probablement un expresident independentista, Carles Puigdemont, ingressi a la presó després de tornar de set anys d’exili. Aquest contrast enrarirà l’èxit a Catalunya i, alhora, farà més digerible el que per al nacionalisme espanyol és un sonor fracàs, com ja estem veient per les reaccions ultramuntanes que està provocant.
Ningú podrà celebrar ben bé res. És així com, sovint, passen els grans fets de la història, enmig d’un batibull polític i emocional. Només al cap dels anys, des de la distància, es poden objectivar els fets. Des del present conflictiu, d’un conflicte que ho és entre fidelitats nacionals, entre blocs ideològics i entre adhesions personals, un conflicte que en molts casos esdevé interior i íntim en moltes persones (en especial, ara mateix, en cada militant d’ERC), el resultat cal valorar-lo amb el cap fred.
A la pràctica, recaptar tots els impostos i tenir la clau de la caixa és tenir la independència financera. És molt. Molt més del que Pujol o Maragall mai haurien somniat. No és la independència política, però deunidó. Mirem, si no, com els va als bascos. Caldrà veure com es tradueix en diners comptants i sonants: en tot cas, si de debò s’aplica l’ordinalitat, i si hi ha un avenç en les inversions de l’Estat, hi haurà un guany evident que donarà impuls a l’acció de govern. Si a això hi sumem el compromís amb el català, el reconeixement de Catalunya com a nació i l’aval a l’acció exterior de la Generalitat, es posen les bases d’un autogovern reforçat. S'obren possibilitats i s'obriran resistències, esclar.
També és clau que, fruit d’una doble carambola electoral (els socialistes necessiten tant a Barcelona com a Madrid el suport dels independentistes, i els independentistes no sumen a Catalunya), l’acord ha implicat independentistes i no independentistes. No és una victòria dels uns sobre els altres. És una entesa de país. És una fita del catalanisme producte de la negociació. Tothom ha fet de la necessitat virtut. Contra la polarització, transacció. Política! Felicitem-nos també per això.
