Aquest article està escrit amb l’emoció d’haver viscut una experiència d’alta intensitat humana. Va ser ahir al vespre, a la presó de Can Brians, on vaig ser convidat a participar com a jurat en la final de la lliga de debats dels reclusos.
Des de fa set anys, estudiants i professors de la Universitat Pompeu Fabra, en col·laboració amb els responsables d’Ensenyament de la presó, entrenen equips d’interns, homes i dones, per participar en el concurs.
L’eina és l’oratòria, però la finalitat última de l’exercici és escoltar l’altre, captar què hi ha de veritat en la seva argumentació, i entendre que la paraula és el vehicle del diàleg que permet solucionar desacords. Haguéssiu hagut de veure la traça i el respecte amb què s’expressaven els participants, i l’atenció amb què els seguien els seus companys al pati de butaques.
Els presos lamenten que de les presons sempre se’n parli negativament, com si fossin una mena de forat negre, com un aparcament de persones que la llei ha posat fora de la circulació. Per aquest motiu, iniciatives com aquesta ofereixen evidents beneficis per a la seva autoestima i la construcció d’un futur reparador.
Però per als que no anem mai a la presó, una experiència com la d’ahir també és enriquidora. Entrar-hi obliga a mirar la realitat de cara: els reclusos són de carn i ossos com els que no complim condemna. I com més ens acostumem a veure’ls actuar de prop i amb normalitat, més normal ens semblarà pensar que de la presó se’n pot i se n’hauria de sortir rehabilitat.
