Maridar vol dir casar. A Rossinyol, que vas a França, la trista dona que li parla a l’ocell diu “encomana’m a la mare, a mon pare no pas gaire, perquè m’ha mal maridada”. Com que vol dir casar, per harmonitzar vi i menjar o menjar i vi, maridem. A la majoria d’humans, el greix d’una carn els causa plaer amb un estil de vi concret. A la majoria d’humans, un bon ranci (i en tenim tants…) els farà molta il·lusió amb unes ametlles, i hem acordat que potser les bombolles i el xerès poden anar bé amb el pernil; el sauternes amb foie; un llobarro a la sal amb un blanc de la Terra Alta… I tot és interpretable, sí. Però prolifera el neosommelier, carismàtic i encantador, que troba que els sommeliers “d’ofici” són uns adotzenats i uns vells. “Podem maridar segons el nostre zodíac”, he vist que diuen a TikTok.
El bon sommelier vol fer lluir el vi i el menjar. Vol un bon matrimoni. I en un bon matrimoni, no brilla només l’un, a còpia d'anul·lar l’altre. I sobretot no brilla el capellà! En un bon matrimoni hi ha ganes de sumar, no d’ocultar. El mal sommelier és el que sent excitació sexual si no coneixes el vi que et vol posar, i es nota flàccid si sí que el coneixes. És el que et diu: “Jo aquest blanc te’l maridaria amb uns xurros de la meva mare, que són els millors del món”. I el que et diu: “Tothom diria que aquesta garnatxa carinyena del Priorat pot maridar amb una carn amb suc, però jo, que soc vegetarià i un esperit lliure, te’l marido amb una ostra del viver del meu tiet avi”. Ningú, esclar, coneix els xurros de la mare del sommelier número 1, ni les ostres del tiet avi del sommelier número 2. Aquest sommelier no treballa per a tu, ni per al viticultor; treballa per a ell i per a les xarxes, plenes d’ingenus. Els sommeliers bons se’l miren perplexos, aclaparats, perquè ells estimen tant el vi que mai, mai, cometrien aquest acte histriònic d’intrusió, agosarat i infantil, de ser més protagonistes que el vi que serveixen.
