Entre els tòpics mundials, es diu sovint que els països més assolellats són aquells on la gent és més alegre. Poden fer més vida al carrer, això equival a més socialització, i no han de comprar pastilles de vitamina D perquè el sol ja els en proporciona prou. La manca de vitamina D et pot fer caure fàcilment en un estat de desànim i de depressió. Però que la gent sigui més alegre, si és que és més alegre als països assolellats, no vol dir que sigui més feliç. O això és el que es dedueix de l’Informe mundial de la felicitat patrocinat per l’ONU. Fa quatre anys que Finlàndia encapçala aquest rànquing de benaurança, i Finlàndia no es caracteritza per ser el país del sol radiant sinó justament pel contrari. Els seus hiverns són una nit permanent, però sembla que això no impedeix que lideri la llista de països més feliços del món. Jo reconec que estic terriblement influïda per les pel·lícules d’Aki Kaurismäki per posar en dubte aquesta felicitat finlandesa. Ell mateix també en deu dubtar, perquè a part de fer unes obres meravellosament tristes (encara que també plenes de llum), viu a Portugal. Però la felicitat és un concepte prou subjectiu per pensar que cadascú l’entén a la seva manera, per molt que t’escarrassis a fer un rànquing.
Per mesurar-la, aquest informe té en compte factors com la capacitat econòmica (ja sabeu que els diners no fan la felicitat però, tot i així, la majoria de la gent prefereix tenir-ne que no tenir-ne), el suport social (la preocupació occidental per la solitud és un factor determinant lligat a la infelicitat), la generositat (encara que sempre s’estableixi una línia prima entre la solidaritat i la beneficència), la llibertat (en relació també als drets fonamentals, és a dir, a la pròpia capacitat de triar i la que se’ns permet) o l’absència de corrupció (és evident que el nivell de corrupció del país genera un estat d’ànim o un altre, que té a veure amb la justícia i amb la potencialitat regenerativa del país mateix). També hi ha altres dades, com la preocupació i la cura del medi ambient, que cada vegada afecten més el nostre benestar personal, per molt que hi hagi persones que continuïn enfotent-se de l’anomenada ecoansietat. Sempre hi haurà gent disposada a fer un món pitjor i a no mostrar cap empatia pels seus consemblants. Però que això no ens faci menys felices a nosaltres. Que ja emprenyen prou.
Després de Finlàndia, els altres països més feliços del món són Dinamarca, Islàndia, Israel i els Països Baixos. El sol, llevat del cas d’Israel, torna a brillar per la seva absència. En canvi, el final de la llista, on no és estrany, i tristament tràgic, que hi hagi l’Afganistan, està ple de països africans. Paisatges extraordinàriament assolellats per la naturalesa, com si fos un càstig diví atorgar-los els últims llocs de la felicitat a canvi de la llum. És evident que les divinitats no hi tenen res a veure i que els homes, quan s’ho proposen, fan de la terra el lloc més detestable de l’Univers, però ¿qui pot saber on es troba la felicitat de cadascú fins en les pitjors circumstàncies?
Com que Catalunya no hi surt explícitament, no sabem, segons aquest informe, com som de feliços els catalans. De nosaltres mateixes diríem, gairebé segur, que normal. Per allò de no enfervorir-nos excessivament ni passar-nos de tràgics. Una mena de felicitat discreta on sempre planeja l’ombra d’alguna molèstia i, sobretot, la por de demostrar-la. No fos cas que l’exhibició emocional ens portés encara més amenaces. Però com que diuen que la felicitat mai no és permanent, potser és bona idea agafar-ne cada dia un bocí per acabar fent-nos un vestit que es pugui portar sense complexos. Els dies més assolellats i els que es desperten grisos.