La felicitat estúpida

En un diàfan article, aquesta setmana l’economista Albert Carreras feia notar que la nova llei d’universitats no esmenta la funció principal d’aquestes institucions: l’estudi, que és el que defineix tant els estudiants (¿o és que el nom ja no fa la cosa?) com els professors. Abans els adolescents i joves havíem de fer colzes moltes hores asseguts davant d’un llibre, armats d’un llapis ben afilat per subratllar i de paper i boli al costat per anar prenent notes damunt un full en blanc. Ara aquests estris d’escriptura, i sovint també els mateixos llibres, han estat substituïts per l’ordinador i el mòbil, que suposadament ho contenen tot: tot el saber, tota la vida. Llavors, la pregunta és: ¿rere aquest miratge tecnològic ha desaparegut l’estudi entès com un temps llarg de silenci i soledat, de concentració, d’introspecció i, sí, també d’avorriment? La velocitat trepidant amb què tot se succeeix, les possibilitats infinites d’accedir a atractives realitats virtuals, el món convertit en un joc de pantalla, en una broma visual permanent, en una dispersió agradable ¿han acabat amb l’antiga essència de l’esforç intel·lectual?

La mateixa idea d’estudi o d’activitat intel·lectual provoquen avui una notòria incomoditat per no dir directament rebuig, i no només en els joves, sinó també en els adults. Tant és així que la, diguem-ne, mandra intel·lectual està ben vista. Llegir ha passat a ser un hàbit gairebé exòtic, estrany, friqui: deu tenir ja només l’encant de la cosa minoritària, elitista. O ni això. El que toca, el mainstream, és veure sèries l’una rere l’altra, tenir una personalitat extravagant a les xarxes socials, sortir a córrer disfressat de Decatlon, cuinar i/o menjar totes les novetats culinàries, fer cursets de restauració o de pilates, col·leccionar viatges que alimentin el nostre Instagram...

Tot això està molt bé, és fantàstic i no fa mal a ningú. Fins i tot fa bé, i tant! Però, esclar, tanta activitat frenètica, i socialment quasi obligatòria, no deixa temps per a un mínim hàbit lector o d’estudi. Els llibres, a més, ocupen espai, ningú sap on posar-los. Solució? No tenir-ne. Així, de passada, també t’estalvies haver-los de llegir. I el mateix que val per als llibres també serveix per als diaris. A més, si no en tens, siguin de paper o digitals, ja no et destorba la mala consciència d'haver-te de posar al dia de les notícies. "Total, pel que cal saber. Però si pel mòbil ja m’assabento de tot, i gratis! A més, tots els polítics són iguals. I els periodistes, pitjors. I ja no diguem els suposats experts, que ves a saber quina moto et volen vendre i al servei de qui treballen. Amb els tutorials i la Viquipèdia en tinc prou i de sobres".

I així, sense llegir, sense estudiar, sense entendre què passa i creure’s que ja ho saps tot, anem de cap al divertim-nos fins a morir i al populisme corrosiu: no hi ha res tan gratificant com desconfiar dels qui saben i creure’s els que et venen solucions fàcils a problemes complexos. De nou, és la política del mínim esforç. Veig més greu aquest canvi cultural, per no dir-ne crisi o declivi, que el mateix canvi climàtic, que tots hem convingut que és letal –bé, tots no: els negacionistes formen part d’aquest exèrcit de satisfets desinformats–. Ja veig que sono apocalíptic i rondinaire. Què hi farem. Em dec estar fent gran. Per això em permeto vomitar tal com raja el que penso i sento.

La formació permanent? No podem confondre cursets i reciclatges tècnics amb coneixement i saber cultural. Sens dubte són necessaris, però no haurien de substituir els hàbits culturals que han entrat en penosa decadència i que depenen de l’actitud individual no lligada al guany immediat de tenir un títol. Què se n’ha fet del gust pel debat de les idees, del plaer de pensar i dubtar, de conversar, de descobrir? On ha anat a parar la curiositat universal d’aprendre per aprendre, de deixar-se seduir per la bellesa de l’escriptura, la pintura, la música, el teatre? Una societat sense l’esforç de l’estudi i la lectura està abocada a la frivolitat banal, al presentisme buit i estúpid, a l’autoindulgència infantilitzant: "No els exigim tant, l’important és que siguin feliços". Tant de bo tot sigui només fruit del meu pessimisme malhumorat, però em temo que aquesta felicitat ignorant acabarà malament. Que tingueu un 2023 amb bones lectures.