La felicitat d’Aragonès

En el discurs de presa de possessió, el president Pere Aragonès va apel·lar a la necessitat de treballar per aconseguir “la llibertat i la felicitat per a tothom”. No era, però, la primera vegada que es referia a la idea de felicitat: en les seves darreres intervencions sempre n’ha fet ús. Com tota innovació a casa nostra, no ha estat exempta de polèmica. Alguns han vist un excés de paraules buides en les seves declaracions; d'altres, intromissió en la vida privada de la ciutadania, i uns altres, directament, n’han fet mofa. En aquest article m’agradaria anar més enllà de la polèmica estèril i nominal, i estirar una mica més el fil del debat generat. Al marge de certes ressonàncies que provenen de la Declaració d'Independència dels Estats Units, des del meu punt de vista l’apel·lació a la felicitat té a veure amb la reinvenció del benestar, la reconstrucció de la ciutadania social en ple segle XXI. En altres paraules, i des d’una perspectiva del bé públic: fer tot el possible perquè tothom tingui capacitats i oportunitats per desenvolupar el seu model de vida, per autodeterminar-se.

Des dels anys seixanta les ciències socials han incorporat la idea de la felicitat a la recerca. Primer ho va fer la sociologia i la psicologia social referint-se a la qualitat de vida, posteriorment va guanyar espai en l’àmbit de l’economia. La paradoxa Easterlin (1974) plantejava el repte a què s’enfrontaven les economies industrialitzades: malgrat que la prosperitat havia augmentat de manera important, la felicitat o satisfacció amb la vida de la seva ciutadania s’havia mantingut constant. Es plantejava, doncs, la necessitat de desvincular el nivell d’ingrés o consum de les persones de la seva satisfacció. En altres paraules, convidava a replantejar la teoria del desenvolupament només centrada en variables com el PIB o la idea del creixement indefinit. El cicle de protesta dels 60-70 a l’Europa democràtica expressava molt bé aquesta realitat: des del Maig Francès, a l’Autunno Caldo o il 77 italià, passant per les mobilitzacions ecologistes alemanyes o pacifistes nord-americanes. 

René Ramírez, mà dreta del president Rafael Correa i exministre de Coneixement i Universitats de l’Equador de la Revolució Ciutadana, conjuga en la seva producció teòrica de manera interessant les referències aristotèliques a la bona vida amb la reivindicació de la complexitat del terme welfare, que no capta bé la seva traducció a llengües llatines (ben-estar es queda curt, el verb to be significa ser i estar). No és gratuït, doncs, que l'ús del concepte d’arrels indígenes buen vivir –que es va proposar a la Constitució de Montecristi (2008)– es vinculi amb els aprenentatges que provenen de l’economia de la felicitat. A més, s’hi incorporen de manera inèdita els drets de la naturalesa, repensant la idea de contracte social: un green new deal. 

Els Trenta Gloriosos que van arrencar després de la Segons Guerra Mundial en diversos països occidentals democràtics van ser un període sense precedents d’avenços en drets socials (educació, sanitat, treball, habitatge) i amb importants palanques de mobilitat social. Moltes de les consecucions avui encara s’han de defensar i ampliar. Ara bé, també és cert que aquell model se sustentava en una determinada estructura productiva i de consum (fordisme), una única forma familiar (nuclear i amb un clar repartiment de tasques: els homes les productives i les dones les reproductives), un model d’organització política (partits i sindicat-patronal), un tipus d’administració pública (burocràtico-weberiana i centralitzada). I amb externalitats negatives en el medi ambient i les colònies. Ens agradi o no, el context ha canviat i, si seguim creient en l’estat del benestar, l’hem de repensar i adaptar-lo a un món molt diferent d'aquell en què el model es va consolidar. 

El canvi de mil·lenni ha estat travessat per profundes transformacions i reptes de caràcter socioeconòmic, polític, cultural i ambiental. I això exigeix construir respostes adequades, des de les polítiques públiques i des de les pràctiques socials. Els feminismes i els ecologismes, el municipalisme i la demanda de proximitat, les reivindicació del temps lliure com una necessitat, els mestissatges, la importància de les dinàmiques relacionals o la demanda de la renda bàsica obren la possibilitat de construir noves narratives i valors, noves pràctiques i projectes col·lectius. Pensant en Hirschman, ni podem banalitzar els canvis, ni tampoc instal·lar-nos en l’immobilisme d’un passat mistificat. Seria bo assumir l’existència de transformacions socials en marxa i treballar en renovats dispositius d'efectivació de drets, seguretats i cures. Tot un repte, la felicitat d’Aragonès.

Gemma Ubasart és professora de ciència política de la UdG