Aristòtil deia que Plató era el seu amic, però que més amiga era la veritat. Jo no ho veig gens clar, perquè els amics responen, la veritat, no. En aquesta vida nostra, tan fràgil, comptar amb un amic és comptar amb algú que roman al teu costat quan t'equivoques i que, coneixent tots i cadascun dels teus defectes, es queda amb tu. Si em truca un amic, responc. Si, per exemple, Carme Fenoll m’invita a parlar de la importància de la lectura a Almenar, hi vaig; i si vol que debati sobre el mite de Frankenstein a la UPC amb Elia Barceló, autora d'L'efecte Frankenstein, “lo dejo todo”.
Frankenstein, la gran novel·la de Mary Shelley, és, entre moltes altres coses, una obra sobre l’amistat que té un clar precedent a Els somieigs del passejant solitari de Rousseau.A qualsevol lector de Frankenstein li resultarà familiar aquest lament rousseaunià: “Aquí estic, sol a la Terra, sense més germà, proïsme, amic i societat que jo mateix […]. He estat fet per viure i moro sense haver viscut”.
La novel·la comença recollint els sentiments de solitud d'un mariner, Walton. Quan troba el Dr. Frankenstein, gairebé congelat, sobre una placa de gel a la deriva, creu haver trobat algú amb qui podria haver creat una relació cordial. Quan li comenta el desig de comptar amb un amic, el Dr. Frankenstein li respon: "Jo vaig tenir-ne un". Però ja és massa tard per a les il·lusions. El Dr. Frankenstein no triga a morir.
El doctor és l'únic que ha tingut tot allò que reclamen tant Walton com la monstruosa criatura a la qual ha donat vida: amistat i amor. Tot i això, ell és el més desgraciat de tots, perquè tot ho tenia i tot ho ha perdut. Va donar vida a la mort, desencadenant la tragèdia, quan era feliç. Per això ressonen amb força les paraules que la seva criatura li dirigeix a la glacera Montanvert. “Feu-me feliç i seré virtuós”.
El daimon –així anomena la criatura Mary Shelley– considera, rousseaunianament, que va néixer “afectuós i bo” i que va ser la societat la que el va pervertir. Per això ell mateix s’exonera dels seus crims. L’únic culpable és el seu creador en entestar-se a rebutjar-lo, empenyent-lo a la infelicitat. Si li dona la felicitat ara, encara tindrà temps de ser virtuós i amigable, al costat d’algú que el comprengui. Si és feliç, la seva naturalesa perduda ressorgirà de les cendres del seu ressentiment. Si se sent estimat, estimarà. "Les meves maldats són filles d'una solitud forçada i les meves virtuts floriran necessàriament quan visqui en comunió amb un igual". Demana una amistat compassiva que la compensi dels maltractaments que l’han conduït cap al crim.
En llegir això, els lectors actuals immediatament ens posem de part del daimon. El nostre creador –sigui Déu o la societat– tampoc ens ha donat el món que creiem merèixer. En lloc d'acollir-nos amorosament, ens ha llançat a un món esquerp i costerut. El daimon és innocent del seu ressentiment precisament perquè és un monstre. És una víctima. I si és víctima, té raó. El culpable és qui li ha donat vida i li ha negat la joia de viure. El daimon és l’orgullós propietari de les seves virtuts i la víctima dels seus vicis.
Quan Mary Shelley va publicar la seva novel·la, Diderot ja havia fet de la indignació un deure republicà. Vegeu les entrades indignation i ressentiment de l'Encyclopédie. En totes dues es troba sovint algun intent de manipular i dominar l'altre per mitjà d'alguna estratègia de xantatge emocional.
Frankenstein és l'herald delpensar-sentintque creu que si es transforma un problema aliè en un malestar propi ja està pel camí de resoldre's; que la capacitat de compadir convalida la de pensar; que és possible afirmar-se moralment sense sotmetre's a una disciplina; que els únics culpables de les nostres mancances de coneixements són els professors que no ens saben motivar, o que no entenen que si no gaudim de benestar emocional no podem estudiar matemàtiques... I que, en el fons... pobre Daniel Sancho, tan jove...
Freud sabia que l'única cosa que és prudent esperar de la teràpia és la transformació d'un miserable neuròtic en un infeliç banal. Quan va rebre la visita de Schultz, li va preguntar en saludar-lo: "¿Vostè creu sincerament en la seva capacitat per curar un pacient?" "De cap manera!", li va respondre Schultz. Freud va afegir: "En aquest cas, ens entendrem".
El pecat del daimon del Dr. Frankenstein és que mai no es va resignar a ser un infeliç banal... i no tenia al seu abast els antiansiolítics que avui ens estalvien ser uns miserables neuròtics.
