Les feines de la casa
Llegim a l’ARA que “un de cada deu joves barcelonins creu que les dones només haurien de treballar si és imprescindible per a l’economia familiar”. El percentatge encara és més alt si la pregunta la responen noies i encara més si la responen joves de països de fora de la Unió Europea.
Què voleu que us digui? Jo no treballaria si no fos imprescindible per a l’economia familiar. Treballar m’agrada fins a cert punt. No treballar també m’agrada molt. El que passa és que els joves que contesten l’enquesta consideren que les dones haurien de fer la feina de casa (és a dir, treballar, però a casa) “amb ajuda” dels esposos. Això ja és una altra cosa. I a més a més, diguem-ho clar, això, avui en dia, no és possible. Una unitat familiar no viu només amb un sou, perquè els sous són baixos. Excepte, esclar, a les unitats familiars on ella no treballa perquè ell està carregat de duros. I llavors, ella tampoc no treballa a casa, perquè la que treballa és una altra dona anomenada “minyona”. Recordem, en aquest sentit, les paraules d’Ana Mato: “El millor moment del dia és quan veig que vesteixen els meus fills”.
No m’agrada fer algunes feines de la casa, com ara netejar. D’altres m’agraden molt, com ara dur la canalla a l’escola i cuidar-los quan es posen malalts. No tinc gens de traça cuinant, però em sembla millor netejar i cuinar per als de casa que moltes de les feines que hi ha al món. Estic segura que si ho preguntessin als homes amb família, n’hi hauria que triarien no treballar fora de casa per passar a ser mestressos de casa. I si la majoria d’homes decidissin treballar de mestressos perquè les dones anessin a treballar a fora, potser llavors, totes nosaltres, pensaríem que ens han enganyat i que hem fet un mal negoci. L’única perversitat de fer de mestressa de casa és no tenir sou. En una parella d’iguals, amb caixa comuna, aquest problema no hi és. Que un de tots dos (qui sigui) faci la feina de casa em sembla un gran luxe.
