La feina o la vida?
Amb les vacances és quan ens plantegem si té sentit tanta dedicació laboral durant l’any. ¿És vida això que tenim?, ens preguntem. ¿Què és més important, la feina o el temps per a nosaltres, per als amics i la família? Ens podríem organitzar millor? La pressió social per al triomf professional, l’afany de guanyar diners –que sovint després no tenim temps per gastar–, la tecnologia que ens permet dur sempre la feina al damunt, la precarietat laboral que obliga a molts a fer més hores que un rellotge, la por a perdre el lloc de treball, la condició d’autònom autoexplotat... Fa temps que el treball ha reconquerit espai i temps en les nostres vides.
La disjuntiva entre feina i vida no tenia sentit en el món rural d’antany. Anaven de bracet, ben entrellaçades. A treballar s’hi aprenia de petits, ajudant en les tasques més diverses: a la cuina, als estables, a l’hort i als camps. Els infants sempre han volgut fer-se grans ben d’hora, sempre han après imitant els adults. L’escolarització, tan necessària, va consolidar noves formes d’aprenentatge fora del clos familiar, tot i que sovint a pagès, en èpoques de molta feina, els fills no anaven a estudi. Però saber de lletres va acabar convertint-se en un bé preuat. Els que s’hi esforçaven acabaven tenint feines més ben pagades i no tan dures com bregar amb animals o amb el terròs. Progressaven. Sovint marxaven a ciutat.
És a la ciutat, en l’època industrial, quan el temps de treball es va passar a mesurar amb el rellotge. La feina al voltant de les màquines esdevingué col·lectiva i demanava organització. L’electricitat va fer que la llum solar ja no regís tant els nostres quefers diaris. A diferència de les tasques del camp, la meteorologia també va deixar de ser la pauta que marcava el ritme de la feina. Tot això va portar a una progressiva separació entre temps propi i temps laboral. El treball es va anar regulant fins a arribar a la conquesta sindical de la jornada de vuit hores. El món preindustrial de l’artesania i la pagesia, en què costava de separar feina i festa, anava quedant enrere.
Avui, via internet, mòbil o ordinador, la frontera entre feina i vida s’ha tornat a difuminar. El teletreball fa que la llar també sigui la nostra oficina. En funció de la responsabilitat i la capacitat d’organització de cadascú, la frontera entre el temps laboral i el personal s’ha fet porosa. Es pot arribar a dinar contestant mails i whatsapps. Pots estar amb la parella i els fills mirant de reüll el mòbil de la feina, que no para d’emetre missatges. És el mateix que passava en el món rural antic, que, d'altra banda, associem a una visió idíl·lica falsa. A ciutat o a pagès, el resultat ara és un multitasquing estressant, una creixent fatiga mental i física, amb les conseqüents crisis d’ansietat, de parella i familiars.
La feina o la vida? La pregunta torna a ser pertinent, com un derivat d’aquell juvenil i festiu «treballes o estudies?». Avui qui té feina treballa (molt), no parem d’estudiar (ens hem de formar permanentment) i vivim (com podem), tot sense solució de continuïtat, en un totum revolutum de gestió personal complicada. Les feines qualitatives, creatives i en alguns casos ben pagades són les menys acotades per un horari. I alhora comporten l’obligació no escrita, però molt assumida, de promocionar-se a les xarxes socials, cosa que demana un temps de dedicació extra. En contrast, les tasques que tenen un horari marcat acostumen a estar poc retribuïdes i a ser socialment mal valorades.
Un estudi ha demostrat que el control de fitxar a la feina, establert fa cinc anys a Espanya, no ha acabat amb les hores extres no retribuïdes. La pressió (i autopressió) per l’èxit laboral és creixent: Byul Chul-Han parla del capitalisme del rendiment i l’autoexplotació venuda com a realització personal; i del lleure del consum. «El treball et fa lliure», deia el lema a l’entrada dels camps d’extermini nazis. Per al món judeocristià era una condemna: guanyar-se el pa amb la suor del front. Per a Marx, una font de llibertat i justícia. I per a nosaltres? Com Kafka, hem acabat tenint una relació obsessiva d'amor-odi amb el treball.