Diumenge passat, el líder del PP, Alberto Núñez Feijóo, va fer un breu discurs a Madrid adreçat als milers de militants i simpatitzants del seu partit i de Vox que es manifestaven contra una llei d'amnistia que encara no existeix. Aquest discurs té interès per dues raons. En primer lloc, perquè l'expresident de la Xunta de Galícia va apujar molt el to i l'abast de la crítica. El registre era diferent del d'ocasions anteriors, i l'ubicava en una esfera ideològica difícilment associable a posicions de centredreta. En segon lloc, perquè va apel·lar de manera reiterada a dos conceptes –veritat i raó– que solen ser més propis d'altres contextos discursius. Si fa no fa deia: no podem renunciar a les nostres idees perquè són veritat (les dels altres no) ni als nostres plantejaments polítics perquè estan assistits per la raó (els dels altres no) L'argument desembocava, tot i que evitant prudentment l'expressió, en el laberint de la memòria col·lectiva, que aquí, a diferència de la majoria de llengües, es coneix com a "memòria històrica". La idea era: no renunciarem a la nostra interpretació dels fets, perquè és l'única vertadera; és a dir, perquè no és una mera "interpretació".
L'expressió mémoire collective fou encunyada pel sociòleg francès Maurice Halbwachs, i es referia al fet que el passat només resulta assumible a nivell col·lectiu com a marc compartit. Des de la perspectiva postmoderna, en canvi, el passat és un relat disgregat, no necessàriament coherent ni compartit des de les perspectives de gènere, procedència ètnica, classe social, etc. Això condueix a la paradoxa d'una opinió pública ultrahomogènia i alhora ultraatomitzada. La influència que ha exercit sobre els historiadors Halbwachs, creador de la sociologia de la memòria, és molt gran. Hi ha dues obres que el converteixen en una referència obligada en aquest camp: Les cadres sociaux de la mémoire (1925) i La mémoire collective (pòstuma, publicada el 1950). Per a Halbwachs, història i memòria col·lectiva són dos registres diferents. A La mémoire collective subratlla, en aquest sentit, que no es pot parlar de "memòria històrica" en la mesura que no es pot reconstruir el passat emprant els marcs mentals del present.
Feijóo, i el món que representa, fa una determinada interpretació del passat que, sempre que no parteixi de mentides flagrants o de tergiversacions escandaloses, resulta tan respectable com la que pugui esgrimir qualsevol altra persona, inclòs un servidor de vostès. Compte, però, quan brandem conceptes com veritat o raó per sostenir que la nostra memòria dels fets és la bona, i la resta no val. Hi ha coses discutibles perquè es basen en percepcions subjectives i altres que, en canvi, parteixen d'evidències contrastables i perfectament objectives. Anem als exemples. M'imagino que hi ha persones que, com el mateix Feijóo, consideren que Manuel Fraga Iribarne va ser un bon home, i n'hi ha d'altres que suposo que opinen tot just el contrari. Podrien estar discutint segles sense arribar a una conclusió taxativa, perquè el concepte de bon home no és un fet sinó la interpretació moral d'un fet. Tot plegat és molt diferent a sostenir que el fundador d'Aliança Popular, actual Partit Popular, va ser un ministre franquista entre el 1962 i el 1969. Aquí ja no hi ha res a discutir, com tampoc no és discutible que aquest senyor va néixer el 1922 i va morir el 2012. Etcètera. Doncs bé, de la mateixa manera que cap historiador seriós discuteix que el que es va produir el 18 de juliol del 1936 fou un cop d'estat, cap persona amb un mínim d'honestedat intel·lectual hauria d'equiparar aquest fet amb el que va passar l'1 d'octubre del 2017. És lícit interpretar que Franco "va intentar salvar Espanya"? És tan lícit com afirmar el contrari. El que no podem fer, com han fet certs historiadors revisionistes, és reinventar-nos els fets (les interpretacions d'aquests fets, com estem provant d'argumentar, són una altra cosa).
Que Feijóo –o Ayuso, o Aznar, o qui sigui– tinguin una opinió negativa de l'independentisme català resulta tan democràticament legítim com que altres ciutadans no sentin cap simpatia pel que representa el PP i el considerin un epígon del franquisme. Malament rai, però, si ens considerem dipositaris de la raó i de la veritat, ni que sigui retòricament, perquè llavors el diàleg democràtic perd tot el seu sentit. L'existència dels Parlaments es basa justament en el fet que ningú és propietari de la veritat ni té raó d'ofici, tret que no ens posem a debatre la taula del nou o la fórmula de l'àrea d'un triangle.
