Feijóo i els nens catalans

El suposat efecte Feijóo, que el PP i la seva trompeteria mediàtica van publicitar exaltadament quan el fins aleshores president de la Xunta de Galícia es va posar al capdavant del partit, ha estat desmentit aviat per la via dels fets. Esgotat el benefici de la novetat, el PP torna a perdre punts al CIS (o el PSOE torna a guanyar-ne) i la valoració del seu líder, i la seva projecció, són tèbies. És millor que Casado, diran alguns. La resposta és òbvia: un pal de fregar hauria estat millor que Pablo Casado, perquè almenys un pal de fregar no fa el ridícul.

Feijóo no el fa, el ridícul, i menys en un context polític en què aquesta paraula ha deixat de tenir sentit (a diferència de quan Tarradellas la invocava com el pitjor atzucac en què es podia caure: “En política es pot fer tot, menys el ridícul”). Ara bé, una de les suposades derivades que havia de tenir el seu lideratge, que havia de ser la famosa itinerància del PP cap al centre (famosa perquè s’ha anunciat milers de vegades però no s’ha arribat a produir mai, per la senzilla raó que els fonaments ideològics del PP no es troben en el liberalisme, sinó en l’autoritarisme i el caciquisme), tampoc no dona cap senyal d’haver-se de produir ara. Feijóo té, tan sols, unes maneres una mica més presentables que les de Casado (això tampoc era difícil), però les tergiversacions, o directament les mentides, segueixen sent la base del seu discurs. I com més insegur es trobi i més s’acostin les diverses cites electorals (municipals, autonòmiques i generals), més hi recorrerà.

Les mentides de la dreta nacionalista espanyola en general, i del PP en particular, recruen quan es tracta d’alimentar l’anticatalanisme, que no és tan sols un dels clàssics del seu repertori de consignes ideològiques sinó també una part de la seva essència, de la seva raó de ser. És a dir, un tipus de pensament que existeix en la mesura que odia, i odia una entitat fictícia, però definida amb elements agafats de la realitat i distorsionats a conveniència, anomenada Catalunya, o bé els catalans. D’aquesta casta de pensament se’n diu xenofòbia, o també supremacisme, i és només a partir d’això que es pot entendre que dirigents polítics que aspiren a la presidència del govern d’Espanya (com, ara mateix, Feijóo) surtin a dir, un rere l’altre, que als nens catalans se’ls castiga per parlar en castellà, o se’ls prohibeix parlar castellà a les escoles. La realitat és que el castellà no ha estat prohibit ni perseguit mai enlloc, i menys a Catalunya ni a les Balears ni al País Valencià. I que no trobaran ni un sol infant a Catalunya que no parli el castellà, i que per descomptat no hi ha ningú, ni nen ni adult, que pateixi discriminació lingüística per parlar castellà (per parlar català sí). Insistir en això, com va tornar a fer Feijóo dimarts al Senat, és una forma nauseabunda de promoure la crispació i el malestar social. I per tant, hauria de ser motiu de descrèdit per a qualsevol que pretengui exercir responsabilitats de govern.