Igual que quan després d’una inundació les aigües es retiren i els carrers queden plens de fang, runa, canyes, fustam, vehicles irrecuperables i material de desguàs en general, així també el debat polític emergeix colgat de tota mena de misèries i excrescències.
Em refereixo, esclar, al president del PP, Alberto Núñez Feijóo, que en el seu intent de transferir la grandíssima culpa de Mazón a Pedro Sánchez ha dit que la reconstrucció valenciana costarà el que li costarà a l’Estat un any del finançament singular pactat amb els independentistes catalans.
No, no me n’estranyo. De la manera que es fa la comunicació política a Espanya (que és deutora de la [in]cultura política a Espanya), era qüestió de dies que la culpa de la falta de reacció en el rescat de València fos de Catalunya. Seria matèria d’acudit si no fos tan gastat, tan vell, tan secularment anticatalà.
Però és obscè quan estem enterrant 215 persones i encara estem buscant una setantena de desapareguts. En aquestes circumstàncies dramàtiques, tornar als lladres de quatre mans catalans per descarregar Mazón i dirigir la indignació popular cap a Sánchez és una sortida d’indigència intel·lectual i política, que mostra fins a quin punt Feijóo i el PP veuen amb desesperació que la DANA els ha enfonsat l’ofensiva que preparaven contra el PSOE a compte d’Errejón i de Begoña Gómez. A Feijóo el que li caldria és millorar la selecció del personal de què s’envolta, i preguntar-se per què necessita Vox per governar. Potser així el seu partit seria capaç de trobar un mínim sentit de la dignitat política exigible a una alternativa.
