L'endemà de la manifestació (“l'acte”, en deien ells) del PP a Madrid, un dels seus diaris de capçalera titulava a tota portada: «El PP desborda el carrer contra 'els privilegis per a una elit'». Qui diu que la dreta espanyola té prejudicis? Si ells no governen (i aquesta és la cosa curiosa: que, a dos dies del debat d'investidura del seu candidat, no mostrin ni una mica d'esperit de govern), es reciclen com a fustigadors de la casta, com si fossin uns podemites qualssevol.
Però contra quina casta (quina elit, per fer servir el terme utilitzat per ells mateixos) s'aixeca, s'alçura i desborda els carrers la peperada? Doncs contra l'elit independentista, que segons tots ells (Ayuso, Aznar, Rajoy i també Feijóo, que sembla que parli des del fons a la dreta) s'ha erigit en un grup selecte que es permet viure al marge o d'esquena a la legalitat, amb l'anuència del venal Pedro Sánchez, un mal espanyol disposat a rompre Espanya per tal de romandre una mica més a la poltrona. Tots ells són felons i, com a tals, cometen felonies, que és una paraula com de broma que fa servei a tots els xarlatans de la dreta ultranacionalista, des de Pablo Casado fins a Alfonso Guerra, per esmentar dos exemplars de partits diferents però idèntic credo.
La realitat, tanmateix, és caparruda, i el problema que té l'argumentari del PP és que, a més de fals, és feble. La cançó de la ruptura d'Espanya s'ha fet rutinària, i la idea que els independentistes siguin una elit privilegiada, després de tot el que ha passat en els darrers sis anys després de l'1-O, ja només convenç els convençuts per endavant. Potser per això la manifestació, o l'acte, d'aquest diumenge, va ser per al PP una espècie de fracàs agredolç. Sí que varen aconseguir omplir una plaça madrilenya (Felipe II, o no sé quina) i que la foto aèria quedés arregladeta, però si aquelles quaranta mil ànimes són tot el poder de convocatòria d'un partit que se suposa que ha guanyat les eleccions i que ha de salvar Espanya dels seus pitjors enemics, aleshores el patriotisme espanyol està lluny dels moments àlgids, quan Aznar cobria la plaça de Colón (una plaça madrilenya de debò) amb una rojigualda que es veia des del Meteosat.
Una vegada més, tampoc diumenge Feijóo va aconseguir ser el protagonista, i si ho és demà, en el seu propi debat d'investidura, serà només perquè no hi intervindrà Ayuso. Feijóo recorda aquell personatge que interpretava Robin Williams a Desmuntant Harry, de Woody Allen, un actor que sempre estava desenfocat i borrós, també a la vida real. Demà, Feijóo pujarà a la tribuna d'oradors, borrós i trist, i desgranarà –a falta de programa– el mateix repertori de tòpics en què els perseguits (fins molt més enllà del que permet l'estat de dret) apareixen com una casta privilegiada, i en què una cosa que anomenen sanchismo és el pitjor que li ha passat a Espanya. La candidatura és tan rematadament trista que la seva única possibilitat d'èxit passa per la improbable aparició en el darrer moment de quatre trànsfugues. Com deia aquell, no cal dir res més.
