Per ser el guanyador de les eleccions, com insisteix a afirmar una vegada i una altra, Alberto Núñez Feijóo té unes ocurrències francament derrotistes. Reunir-se amb el seu arxienemic Pedro Sánchez per proposar-li una Grosse Koalition per sortir del pas, un govern PP-PSOE però només per dos anys, deu ser la proposta política menys estimulant que s'ha formulat en aquests quaranta-i-tants anys posteriors al franquisme, i això que el fred de peus és habitual en la política espanyola.
El fet de formular-la és indicatiu de la situació en què es troben tant Feijóo com el PP. Feijóo té a la cara el color ceruli dels cadàvers polítics, i el temps que pugui continuar com a líder del partit dependrà de diversos condicionants, entre els quals la dificultat de trobar-li un relleu, perquè el PP confiava governar i no el té preparat (hi ha qui té pressa per veure Ayuso com a presidenta del partit i candidata a la Moncloa, però l'actual presidenta i quasi reina de Madrid, per contra, fa l'efecte de no tenir-ne gens). Al PP li passa un fet notable, i ja molt comentat i esbombat pels seus adversaris: és un partit sol, aïllat, sense interlocutors.
A aquesta solitud el PP hi ha arribat com a conseqüència d'un fet que ara es vincula amb Vox, però que ha estat impulsat sobretot pel mateix PP: la crispació i la polarització del debat polític, acompanyades d'un desplaçament del discurs i de l'acció de govern (durant els mandats de Rajoy al govern d'Espanya, i del PP en determinades comunitats, com Madrid, les Balears en temps de Bauzá o el País Valencià sota les presidències Zaplana i Camps) cap a la dreta més dura. Això no s'ha fet ara, sinó que és un procés que va començar en la legislatura 2000-2004 amb la majoria absoluta d'Aznar, i que s'ha anat allargant fins avui, liderat sempre pel PP. Amb els companys de viatge que li han sortit en aquesta deriva il·liberal (primer Ciutadans, ara Vox), però sempre amb el PP al capdavant, com li correspon pel fet de ser el partit central del sistema polític espanyol. Un final a aquest viatge cap a l'ultranacionalisme (que hauria de passar per una reorientació del PP cap a postures centristes i liberals) no es veu a venir per cap banda.
A més de perdedora, la proposta de Feijóo a Sánchez sembla poc pensada: es tractaria d'un executiu sense ministres socialistes, que es dedicaria a aplicar una agenda de sis pactes genèrics, sota enunciats tan buits que no signifiquen res. A saber: regeneració democràtica, estat del benestar, sanejament econòmic, famílies, aigua i pacte territorial. No sembla que amb això hagi d'engrescar un interlocutor a qui no fa gaire el PP ha arribat a acusar de les baixeses més vils. Pel que fa a la resta de les forces amb representació al Congrés, Feijóo només compta amb Vox (però no és cap soci fiable, com es va veure a la votació de la presidència del Congrés), UPN i Coalició Canària (que també han dit que poden entendre's amb Sánchez si la investidura de Feijóo no prospera). És una manera de guanyar ben curiosa, la seva.
