Feijóo i el combat per la memòria

Alberto Núñez Feijóo presentava, el dimarts 4 de juliol, el programa electoral del PP. En aquest document hi apareix el que és una de les obsessions de la dreta i l’extrema dreta espanyola: la llei anomenada de memòria democràtica. Els populars tenen intenció de carregar-se l’actual llei i tirar endavant "una nova norma consensuada que reforci els principis democràtics i la reconciliació nacional que van fonamentar el pacte constitucional durant la Transició, així com la convivència democràtica d’una societat, l’espanyola, que aspira a la justícia i al reconeixement de la veritat”.

La memòria col·lectiva, que així és com s’anomena en l’àmbit acadèmic (ni democràtica ni històrica, doncs), és aquella memòria, aquell relat sobre el passat, que els membres d’un col·lectiu o una societat comparteixen. És col·lectiva en la mesura que està estesa, que és comuna. És, per tant, una cosa diferent de la història, a desgrat que història i memòria col·lectiva interactuen i es condicionen, a vegades contradient-se. La història, doncs, no sempre coincideix amb la memòria col·lectiva. A vegades no ho fa, i la corregeix o ho prova. Finalment, cal tenir en compte que, per la seva pròpia naturalesa social, la memòria col·lectiva no és res que sigui estàtic ni ho pugui ser, és dinàmica, es matisa, evoluciona i canvia al ritme del grup de referència.

En l’argument del PP que he reproduït en el primer paràgraf, s’assenyala que la nova llei sobre la memòria ha de reforçar els “principis democràtics” i la “reconciliació nacional” que van fonamentar “el pacte constitucional durant la Transició”. La primera constatació, en certa manera positiva, és que el PP reconeix obertament el caràcter instrumental d'allò que pretén dur a terme. Es tractaria de marginar un determinat relat del passat (el de l’actual govern de PSOE i Unides Podem) i substituir-lo per un altre de diferent, el seu. De dur a terme una correcció dràstica. La voluntat que inspira el PP és instrumental –propagandística– perquè els seus objectius són polítics, i s’allunya de qualsevol mena d’anhel de promoure honestament la difusió del que han dit la història i els historiadors rigorosos. 

El PP vol tornar al relat anterior al que han batejat com a “sanchisme”, que veu com una capsa de Pandora de la qual surten rabent tots els mals del món. Es tractaria d’emprar el poder per, d’alguna manera, rebobinar, esborrar la versió impulsada per l’executiu actual. D’aprofitar el caràcter dinàmic, en formació perpètua, de la memòria col·lectiva per reconduir-la i tornar a projectar una seqüència del passat. Obliden al PP el caràcter acumulatiu, sedimentari, de la memòria col·lectiva, fet que fa impossible, o molt difícil, esborrar de les ments de les persones les narratives que no ens agraden o no ens convenen.

Com és sabut, poder exercir el control sobre el passat, sobre la versió que en tenim, atorga un immens poder. “Qui controla el present controla el passat, i qui controla el passat controlarà el futur”, en expressió de George Orwell. La comprensió del passat fa que les societats siguin com són, els atorga identitat, i les projecta endavant d’una manera o una altra. La memòria col·lectiva condiciona, empeny en una direcció concreta. Determina, per tant, què resulta més fàcil i plausible, i el que no ho és tant o no ho és gens. El pensable i l’impensable.

La gran contradicció del PP en reclamar una memòria col·lectiva que s'emmiralli o s’inspiri en la Transició no és sols que vulgui viatjar enrere en el temps, és que allò que situa en el centre d’aquesta memòria restaurada és un artefacte polític, la Transició, que es basa exactament en silenciar la memòria. Perquè això va ser la Transició: un pacte pel qual els guanyadors de la Guerra Civil i el franquisme accedien a compartir –en cap cas a entregar– el poder amb els perdedors a canvi que aquests últims no els demanessin explicacions ni, en conseqüència, els exigissin responsabilitats. Oblidar i no passar comptes. Òbviament, aquest va ser un pacte injust, a desgrat que es pot argumentar que segurament, en aquell moment, no hi havia alternativa si es volia sortir més o menys bé de la difícil situació creada per la mort, al llit, del dictador.

Quan Núñez Feijóo, o qualsevol altra persona, reivindica una memòria que reforci la Transició, està, doncs, caient en una contradicció flagrant, atès que la Transició va tenir com a condició necessària la negació, la repressió, en un sentit gairebé freudià, d’una determinada memòria del que havia succeït. D’una memòria que convenia silenciar per facilitar el que el PP esmenta com a “pacte constitucional”. Això passa així perquè, com va escriure l’historiador Enzo Traverso, la memòria col·lectiva és essencialment un relat conflictiu. A Espanya ho era el 1975 i avui ho continua sent. Tant és així que el desig del PP –em temo que només retòric– de consensuar la nova llei amb l’esquerra i la resta de formacions polítiques és encara –l'any 2023– una quimera.