“La reforma de les pensions de Macron és molt millor que la de Pedro Sánchez”: ho ha dit Alberto Núñez Feijóo a Brussel·les, amb els carrers de França encesos per la indignació popular. No sembla el moment més oportú, però el president del PP viu en una bombolla que el fa insensible als senyals exteriors. El seu discurs té una sola marxa: encadenar un no a Sánchez rere l’altre. I tant és així que el comissari europeu d’Economia, Paolo Gentiloni, li va aconsellar que fes una oposició constructiva.
Tanmateix, el numeret Feijóo de Brussel·les no és una anècdota. Diu per persona interposada el que no gosaria dir obertament al Congrés de Diputats. Un dels avantatges del president francès és que va sobrat d’autoestima i és capaç de dir el que pensa sense embuts. En la seva primera declaració pública després del gran enrenou ho va deixar clar: “He escollit tranquil·litzar els mercats abans que apaivagar la indignació popular”. Sembla cínic, però té el valor de dir la veritat. De rebot, queda clara la raó de fons del PP contra la reforma de pensions de Sánchez, pactada amb Brussel·les, que precisament busca que no recaigui tot el pes en els treballadors i que hi aportin les grans companyies. La diferència entre la claredat de Macron i la frivolitat de Feijóo és manifesta. ¿Com explicaria el president del PP la recepta Macron en un país que té la jubilació als 65 anys? En tot cas, és un debat que requereix una certa volada més enllà del simplisme polític. L'esperança de vida creix, la natalitat cau, com es paguen les pensions del futur?
Macron ha jugat la seva carta donant la cara i ho ha portat al límit. ¿Hi haurà reacció conservadora com l’any 68, quan el general De Gaulle semblava contra les cordes i un mes després va guanyar unes eleccions plebiscitàries, o Macron haurà de cedir? Segur que no oblida que De Gaulle va quedar tocat i un any més tard va convocar un referèndum per perdre’l i anar-se’n a casa.
Deixo el cas francès, que té recorregut i en el qual encara no ho hem vist tot. La patinada de Feijóo ha deixat clars els pilars de la dreta espanyola: l’exaltació patriòtica al servei del diner. I no badem, que a la mateixa lògica, versió nacional catalana, respon el que avui s’està reconstruint en un sector de l’espai de Junts.
